Publicitat
Publicitat

Una Europa forta (2)

La caiguda del Mur de Berlín féu possible imaginar una Europa plenament integrada cara endins i decisiva cara enfora. Vint anys després, però, el crac financer del 2008 ha tornat a dividir-la en dos grans blocs, centre i perifèria, operant a dues velocitats, marxa directa i punt mort respectivament.

El nucli dur d'Europa, aquesta columna vertebral que baixa des de Dinamarca fins a la vall del Po, ja ha deixat enrere la recessió, amb el suport de sectors industrials competitius, poc afectats pel model xinès de costos laborals baixos. La perifèria, un arc que comença a Irlanda i s'estén fins a Grècia, continua empantanegada pel pes d'uns sectors immobiliari i financer en estat crític i d'una indústria feble, directament tocada per la competència asiàtica.

Tothom sap que a la perifèria li tocarà patir un ajustament dolorós. Per poder tornar a engegar l'economia i reabsorbir la seva massa d'aturats, li caldrà desfer-se de tota la seva mercaderia no venuda: entre un milió i un milió i mig de vivendes a Espanya. Això només és possible si es redueixen els preus amb una certa contundència, de la mateixa manera que les botigues ofereixen saldos brutals en èpoques de vaques magres. Naturalment, aquesta solució compta amb dos enemics acarnissats: els electors de la perifèria europea i la immensa majoria dels bancs. Com que ajustar-se vol dir empobrir-se, és lògic que els votants (i, amb ells, els polítics) s'hi resisteixin. Considerant, a més, que no és evident que, un cop venudes les cases existents, se'n puguin fer de noves (l'espai que queda per construir està cada cop més lluny del mar i és, per tant, menys valuós), ningú no vol fer un sacrifici que segurament no durà Espanya a repetir l'època brillant que petà l'any 2008.

Aliats amb els votants perifèrics, hi ha els bancs (espanyols, francesos i alemanys), que van finançar el boom de la construcció. Abaixar els preus de la vivenda implicaria augmentar els passius bancaris, potser fins al punt d'haver de reconèixer l'existència d'un forat de dimensions insuportables. Per evitar-ho, el sector financer continua renovant els préstecs impagats de les immobiliàries. I, fent una finta hàbil, una de les seves parts (els bancs) es conxorxa per culpabilitzar de la crisi l'altra part (les caixes). Això permet als bancs desviar l'atenció de pràctiques financeres que ells també van seguir i eliminar els seus competidors més directes. (Aquesta estratègia de culpar els altres ha tingut tant èxit que el govern central ha decidit fer-la servir amb les comunitats autònomes.) Davant de la resistència dels seus propis electors i dels bancs en general, el govern s'ha dedicat a posposar l'ajust final. Primer, expandint la demanda amb el pla E d'ocupació. Després, esperant, amb els braços plegats, la represa de l'activitat econòmica. Finalment, anunciant, per calmar uns mercats exteriors cada cop més alterats, tota mena de reformes (flexibilització laboral, reforma de les pensions, disciplina fiscal). Ara bé, com que aquestes reformes no guareixen la part gangrenada de l'economia i com que, un cop més, deixar que els preus caiguin lliurement al mercat és electoralment suïcida, al govern espanyol no li quedarà cap més remei que absorbir, a càrrec del deute públic, el deute privat existent. Aquesta via, similar a la que encetà el govern irlandès, ja ha començat a produir-se, ara per ara centrada en la reestructuració de les caixes. És molt probable que, malgrat el que clamen públicament sobre la seva salut de ferro, calgui fer el mateix amb algun dels grans bancs espanyols.

Un deute públic elevat (assumir totes les pèrdues bancàries podria incrementar-lo fins al 80 o 90 per cent del PIB) és sostenible si l'economia creix a un ritme suficient per absorbir els interessos a pagar. Com que aquesta condició no es compleix, Espanya i els altres països perifèrics han demanat insistentment a la UE que es converteixi en garant final del seu deute. Com és lògic, la senyora Merkel no ha tingut mai cap interès a pagar els plats trencats de la perifèria ni, de fet, a intervenir Espanya (un altre mite útil per a consum de l'opinió pública perifèrica).

El 18 d'octubre del 2010, Merkel va pactar amb Sarkozy obligar els creditors dels països perifèrics a les possibles pèrdues dels seus negocis. El pla era perfectament raonable. Tanmateix, Merkel hagué de recular davant de la pressió de tres factors addicionals: els bancs europeus (fou Trichet qui, preocupat per la salut del sistema financer, provocà el col·lapse i la intervenció d'Irlanda), els compradors internacionals de deute i la idea d'Europa com a poder internacional que tant apassiona les elits europees.

Ara, incapaç de forçar un ajust real en els sectors moribunds de la perifèria i alhora necessitada del suport dels seus votants, a Merkel només li queda exigir més disciplina fiscal a canvi de ser l'últim garant de l'euro. Però, com plantejaré al proper article, aquesta solució només amenaça de perllongar l'atonia del Sud i de tensar més una UE força afeblida.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT