Publicitat
Publicitat

Focs de gener

Darrerament tinc sovint la sensació que el món s'ensorra. És una manera de dir-ho, esclar, i no m'estic pas referint al canvi climàtic ni a les destrosses que els humans fem al planeta Terra. Em refereixo a un món més petit, més pròxim, al món de la nostra quotidianitat occidental, europea, espanyola, catalana. Tot són mals averanys. I ja no puc llegir diaris ni escoltar les ràdios perquè sembla que només existeixi l'economia i les desgràcies. Res més no té importància. El món s'ensorra, el nostre món s'ensorra. Els polítics van d'aquí a allà com somnàmbuls i fan la sensació que no saben què fer. Són fantasmes del que havien estat. Han perdut tot poder de decisió perquè algú decideix per ells. D'aquest algú, ells mateixos en diuen crisi , en diuen mercats , i es queden tan satisfets. A vegades em sembla que només busquen continuar sent polítics. Sense fer política, però. Només fent comptes per veure si encara podran cobrar els seus sous i pagar els sous dels seus funcionaris. Només atents a les agències de qualificació. El món s'ensorra i ningú sembla voler plantar cara a aquesta conxorxa d'uns pocs contra uns molts.

I a Catalunya, sense poder real, sense ni una mica de poder real, les coses encara són més decebedores. Aquell orgull d'una cultura pròpia s'ha esvaït. Ja ningú pensa en la cultura. No hi ha diners, hi ha crisi, diuen. I fins i tot es parla de tancar el Liceu, que era una de les glòries de la culta i civilitzada Barcelona. Jo crec que aviat ho tancaran tot: Liceu, Auditori, Palau, museus, universitats, instituts, escoles, hospitals. I aquell país modern o que ho volia ser, aquella ciutat de Barcelona, nineta universal, pàtria del disseny i de la modernitat, recularà fins al 1714, com a mínim. I ja no vull parlar de la llengua catalana, que vertebrava tota l'aspiració cultural del país. Ja no interessa a ningú. És més: fa nosa.

La setmana passada vaig fer setanta anys i potser, penso, aquesta visió negativa del món i del país és resultat de l'edat. Però no. Potser ho he exagerat, però crec que, en el fons, les coses no són gaire diferents. Per sort, els anys els faig a finals de gener i tinc una magnífica compensació a la meva pena. A finals de gener cremen dos focs meravellosos que em consolen: floreixen les mimoses i els oriços estan al seu punt. Un foc de guspireig daurat a terra i un foc de guspireig d'atzabeja sota l'aigua plàcida del mar de les minves. Per mi són, mimoses i oriços -garoines, garotes, bogamarins, com vulguin-, un regal esplèndid que cada any acompanya, indefectible, el meu aniversari.

No hi ha res com veure una mimosa, tofuda, guspirejant vora mar. És una planta de floració generosa: tota ella es torna flor. I destaca entre els pins sempre verds i sobre el mar d'un blau intens, aquests dies. També és un goig veure-les una mica terra endins, vorejant un hort on senyoregen les cols arrenglerades, de color de malaquita lletosa, crepitant amb la seva alegria potser inconscient -qualsevol dia pot glaçar i deixar-les socarrimades- al costat dels canyars austers, de fulles com d'acer i amb grans plomalls que anuncien fred. I tan naturals com ens semblen en el nostre paisatge! Però han vingut de lluny. D'Austràlia. Són arbres emigrants. M'agraden quan esclaten, amb el seu groc de sofre. Un groc que madura cap al cadmi fosc i que acaba, si la insolació ha estat propícia, en un vermell ferruginós apagat.

Els oriços també guspiregen. Són foc negre que, a dins, guarda el seu tresor sexual, que també té grocs diferents, com les mimoses. N'hi ha que tenen les gònades de color groc ginesta, de color taronja, de color que vira cap a un rosat vinós. I si les mimoses donen un plaer intens als ulls i una mica a l'olfacte, els oriços també en donen als ulls però sobretot al gust. I encara que s'hagin posat de moda i en serveixin als bars i restaurants de la costa, quan són més bons és quan te'ls menges vora mar, en bona companyia, amb un petit mos de pa i un glop de vi negre, vellutat i espès.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT