Publicitat
Publicitat

La nova parella peronista (i 2)

Cristina Fernández ha guanyat les eleccions perquè ha sabut administrar amb habilitat i pragmatisme la fràgil bondat de l'economia argentina. El model econòmic iniciat per Néstor Kirchner el 2003 ha donat els seus millors fruits els darrers sis anys, quan una mitjana de creixement econòmic anual del 7,6 per cent ha fet que l'atur minvés notablement i ha provocat una important millora del nivell de vida: el PIB argentí d'avui és el doble del de l'any 2002. Els considerables ingressos procedents de les exportacions, que s'han triplicat en deu anys, i de l'increment del consum interior han permès al govern dur a terme una política populista basada en una generosa subvenció als serveis públics i d'ajuts a les classes populars.

Un viatge en el subte (metro) o en el colectivo (autobús) de Buenos Aires costa l'equivalent a 20 cèntims d'euro; l'electricitat i el gas estan subvencionats en un 40 per cent; les pensions i el salari mínim s'han incrementat considerablement, mentre que la subvenció per l'assistència a l'escola als nens de les classes populars pot significar un altre sou a les famílies numeroses. El govern ha fet considerables inversions en construccions escolars, des de llars d'infants fins a universitats, i en hospitals i centres de salut. La despesa social del conjunt de les administracions públiques argentines s'han triplicat en deu anys.

Del tarannà populista del govern en són una mostra les subvencions a les televisions privades per emetre en directe i en obert no sols tots els partits de futbol de primera i segona divisió argentins, sinó també els de les lligues espanyola, italiana i anglesa. Hi ha cinc canals de televisió que els caps de setmana només programen esports, preferentment futbol i rugbi, en directe i gratuït.

Els costos econòmics de tota aquesta política han comportat un creixent dèficit públic i que el deute del govern nacional ja representi el 45 per cent del PIB.

Aquesta generositat governamental no pot amagar la notable fragilitat de l'economia argentina. Hi ha, des de fa anys, una taxa d'inflació molt alta, enguany avaluada per tots els especialistes entre un 20 i un 30 per cent, mentre el govern persisteix a xifrar-la en el 10 per cent.

Els grans ingressos provocats per les exportacions estan força concentrats en la soja i els cereals (31 per cent) i la petroquímica (20 per cent): la collita de soja d'aquest any s'aproparà als 50 milions de tones en uns moments en què el preu internacional d'aquest producte se situa prop dels 500 dòlars la tona. Calculeu els ingressos del govern argentí si hom té en compte que s'exporta més de la meitat de la collita i que l'aranzel de la soja és del 35 per cent. La "follia de la soja" ha comportat que quasi la meitat de les terres de conreu argentines es dediquin a aquest producte i que grans companyies estrangeres (xineses, brasileres, nord-americanes, etc.) s'hagin llançat a la compra massiva de terres. Hom calcula que, com a mínim, el 20 per cent de les terres més productives estan en mans d'estrangers. Ara sembla que el govern vol fer una llei que limiti aquest preocupant fenomen, però ja arriba massa tard.

Bona part de les grans inversions estrangeres dels darrers anys no han significat preferentment la creació de noves empreses sinó la compra de velles companyies argentines. Avui, el capital brasiler controla gran part de la metal·lúrgia i de la construcció de vehicles argentins. D'altra banda, el pacte implícit entre el govern i els sectors emprenedors ha comportat que la càrrega tributària directa sigui força baixa i que fiscalment es beneficiï les grans fortunes i les societats, fet que obliga a basar la recaptació fiscal en els impostos indirectes, especialment l'IVA i el de duanes. L'inici de la davallada de la inversió estrangera, la creixent fugida de capitals, el previsible descens de les exportacions i els alts dèficit i endeutament públics estan deixant el govern argentí amb poques armes per enfrontar-se a una crisi econòmica global.

L'alta taxa d'ocupació no pot amagar la precarietat laboral de molts argentins i la persistència d'amplis sectors de marginats socials. A la zona del gran Buenos Aires, hom calcula que unes 300.000 persones viuen a les villas, barris de barraques autoconstruïdes, de vegades aprofitant vells contenidors, on ni la policia ni les ambulàncies gosen entrar. No és estrany, doncs, que l'índex de delinqüència sigui força alt i molt freqüent l'esclat de la violència als carrers, sovint incrementada per una policia amb poques manies a l'hora de disparar.

L'enriquiment de Cristina Fernández i de la gent que l'envolta, la persistència de denúncies de corrupció i favoritisme amb els amics, són fets coneguts que no han estat rebatuts de manera satisfactòria. Igualment, l'enfrontament quasi visceral entre el govern i el diari Clarín s'ha convertit en una batalla en la qual els dos contendents rivalitzen per veure qui la diu més grossa sense estar-se de mentir descaradament si escau. La majoria absoluta aconseguida pel Frente para la Victoria al Congrés i el Senat pot incrementar la tendència autoritària de l'executiu de Cristina.

En els ambients oficials es diu que ara és l'hora d'enfortir el govern davant els sectors menys dòcils a les seves orientacions: el financer, l'agropecuari, els sindicats i els mitjans de comunicació.

Els antiperonistes, o simplement els no peronistes, contemplen amb preocupació aquesta nova situació, que els recorda els anys més foscos del Perón autoritari, mentre que els kirchneristes, potser aviat ja qualificats de "cristinistes", manifesten un desaforat entusiasme i es comporten com si fossin els reis del tango.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT