Publicitat
Publicitat

Guerres de diables

A la cerimònia de beatificació del seu immediat predecessor en el tron de Sant Pere, el papa Benet XVI va lloar de Joan Pau II que hagués plantat cara al marxisme "amb la força d'un gegant". I en un altre moment de la seva homilia hi va insistir: "Aquella càrrega d'esperança que en certa manera se li va donar al marxisme i a la ideologia del progrés, ell la va reivindicar legítimament per al cristianisme". La de Benet XVI és una exposició tan contundent com diàfana, i per això mateix resulta d'agrair: no crec que cap altre papa abans que ell hagi expressat amb tanta nitidesa una qüestió tan cabdal com la lluita que han mantingut el cristianisme (o el catolicisme, per ser més exactes) i el marxisme (o el comunisme, especialment) durant tot el segle XX. Una lluita acarnissada, que s'ha produït literalment a mort i que va començar des del mateix moment que Marx va afirmar allò que la religió era l'opi del poble, sense adonar-se que ell n'estava fundant una.

L'odi entre catolicisme i comunisme, i a l'inrevés, ha estat de tanta intensitat que ha generat miracles: verbigràcia, que un polonès com Wojtyla -que va militar en la resistència estudiantil antinazi del seu país- i un alemany com Ratzinger -que va vestir l'uniforme de les joventuts hitlerianes- trobessin un punt de ple acord en la idea que el marxisme era la gran bèstia a abatre. A això es referia molt probablement Joan Pau II quan anunciava que el Diable havia estat "definitivament vençut": tal vegada des d'un punt de vista laic això sonés com un deliri esotèric, però no era més que una manera retòrica d'al·ludir a les conseqüències de l'enderrocament del Mur de Berlín. El Diable, ja se sap, és astut i multiforme.

Joan Pau II segurament morí confortat pel goig d'haver posat el seu pontificat al servei de la lluita contra el Maligne, que durant dècades havia dut els dos bàndols a cometre tota mena d'atrocitats. Per citar-ne dos exemples, el nacionalcatolicisme a Espanya, amb sacerdots que no dubtaven a beneir execucions i tortures. I a Catalunya, el pistolerisme anarquista que, emmascarat amb els valors de la República, es dedicava a cremar esglésies i a massacrar religiosos. Gran part de la megaviolència del segle XX neix de la guerra de religió que va enfrontar comunisme i catolicisme.

El segle XXI va començar amb l'esfondrament de les Torres Bessones, que seria la brutal declaració d'una altra guerra de religió. Vençut el diable marxista (tot i que pervisqui a la Xina, en forma mutant, i a Llatinoamèrica, convertit en esperpent), ahir vam saber que un altre dimoni, Bin Laden, havia caigut a la fi. Però es tracta d'una victòria purament simbòlica, perquè el diable de l'integrisme islàmic és ben viu i ara tothom conté l'alè, a l'espera de la seva reacció. Mentrestant, els vells diables de la plaça de Sant Pere de Roma es beatifiquen entre ells i agafen forces per afrontar un parell de mil·lennis més: la vida és breu, però el combat és llarg.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT