Han passat els Reis
El poble on visc és relativament gran, però encara de dimensions prou raonables per mantenir una tradició summament sana: els Reis Mags tenen temps de passar per totes les cases del poble a deixar els regals. Quan jo era nen, una vegada vaig tenir el privilegi de parlar directament amb el rei Baltasar, que per descomptat era el meu predilecte. El rei negre, que tenia un cert rastre de betum a la cara i a les mans, em va preguntar: “¿Has estat bo?”, a la qual cosa jo vaig contestar raonablement que sí, perquè devia tenir quatre o cinc anys i encara no tenia cap motiu per dir que hagués fet res de mal. Recordo, això sí, que vaig tremolar de l’emoció, i que els meus pares m’abraçaven perquè no em sortia la veu, a causa del fred i la il·lusió.
Han transcorregut gairebé quaranta anys i els Reis, amb els seus patges, segueixen recorrent les cases del meu poble, i continuen preguntant a les criatures si han fet bondat. Ells segueixen tremolant davant d’aquesta circumstància, perquè no cada dia es troba un davant d’un Rei d’Orient, i és normal atabalar-se una mica.
Avui els nens que han rebut regals comencen a disfrutar-los, i d’altres hauran hagut de tornar a esperar fins a l’any vinent. Els Reis no els han dut ni tan sols carbó; de fet, no els han dut res. No per falta de ganes, consideració ni respecte, sinó per falta de recursos. Ni tan sols els Reis d’Orient escapen a la casuística del decaïment del sistema del benestar. Els nens poden ser nens, però no són tontos: com és que el meu company té un escalèxtric i a mi només m’han portat un pijama o un parell de mitjons? Un nen entén de seguida el que els adults coneixem com a greuge comparatiu, i ho analitza amb molta més duresa.
El que no recorda el nen és que al seu costat hi ha un altre nen que es troba encara més desvalgut, i no ho recorda perquè l’adult del qual depèn no ha tingut la precaució de fer-li-ho saber. Que no es traumatitzin, diem. Però després arriba el dia que descobrim, d’una manera o d’una altra, que els Reis són els pares i que Baltasar és el veí de ca la Coixa, embetumat. És una decepció? No necessàriament. Però sí que ens hauria d’haver ajudat a aprendre que el benestar no sempre és possible. Que no es tracta només d’haver estat bo i d’haver pagat els impostos. Ni tan sols d’haver votat un o altre partit polític.
Es tracta més aviat de dignitat, que, com el carbó, és trista i dolça al mateix temps. Tots voldríem ser dignes de veure els nostres desitjos acomplerts, però el més habitual és veure’ls regatejats, com aquell pijama indesitjat que compareix en lloc de la joguina espectacular que havíem demanat i que no arriba mai. Quin rotllo el pijama, dictaminem, sense sospitar fins a quin punt ens escalfarà en les imminents nits d’hivern, juntament amb un calefactor, o una boca d’aire condicionat, o una botella d’aigua calenta. Sort en tenim de viure, si més no, en un indret on els Reis s’aturen casa per casa. Tenim almenys l’oportunitat de dir que hem fet bondat, encara que no sigui del tot cert.
