Històries equívoques, morts reals

Fa 14 anys l’Unicef informava que un vaixell anomenat Etireno havia salpat el 30 de març de 2001 d’un port de Benín carregat amb 250 nens que havien de ser venuts com a esclaus. El 15 d’abril es va fer pública una ordre internacional de recerca i captura. Al cap de només 24 hores es va descobrir que la literària, magnífica història dels nens esclaus era falsa: a l’Etireno hi viatjaven famílies d’immigrants indocumentats a qui no havia forçat ningú a pujar al vaixell. En qualsevol cas, el material no es podia desaprofitar. La majoria de diaris van il·lustrar les darreres engrunes informatives de l’episodi amb fotografies que insinuaven la veracitat del que acabava de ser desmentit pels fets. Només es veien soldats amb nens als braços. Es tractava d’esprémer l’entrellat argumental fins al final, com si fos una sucosa llimona que la realitat s’havia encaparrat a pansir massa prematurament. El component més desconcertant de tot aquest embolic, però, el va aportar un responsable de l’Unicef, Nicolas Pron: es va mostrar “satisfet” per tot el que havia passat, “perquè d’aquesta manera la comunitat internacional s’ha adonat del fet” (de quin “fet”!?).

L’any 2004 l’esquema es va repetir fidelment. Resulta que a Mampula, una remota contrada de Moçambic a 700 quilòmetres de la capital, Maputo, havia tornat l’home del sac. Als nens els segrestaven i, després d’engreixar-los en una mena de granges, els assassinaven i els extirpaven ulls, ronyons, fetge, etc. I qui els comprava? No ho endevinen? Doncs, evidentment, “rics ciutadans d’Israel”. De nou, els jueus. Com els seus avantpassats medievals, que menjaven nens després de celebrar una missa negra, els jueus actuals practiquen noves i perverses versions de canibalisme infantil. Proves? Llegeixin amb atenció aquesta frase: “Las Siervas de María no pueden asegurar que lo que está pasando se deba a la acción de una mafia de tráfico de órganos, pero lo intuyen” ( El Mundo, 15 de febrer del 2004).

La setmana passada l’ONG Save the Children va anunciar l’enfonsament d’una embarcació on, suposadament, haurien mort 400 immigrants subsaharians, “amb molts nens a bord”. Tots els diaris se’n van fer ressò. Van anar passant els dies i no es va trobar cap evidència, per petita que fos, d’una tragèdia d’aquestes dimensions: 400 morts són moltíssims morts, i és impossible que no deixessin cap rastre. Poc després, la història es va complementar amb un esfereïdor relat de taurons que devoraven persones. Els responsables d’aquesta ONG insistien, a la vegada, que el problema (absolutament real) de la immigració il·legal massiva a les costes italianes persistia, però com que “ja havia perdut interès informatiu”, ara ningú no li feia cas. De manera simultània, propagaven un rumor que va ocupar moltes portades de diaris. La confluència dels dos fets resulta extraordinàriament sospitosa. Divendres passat, a darrera hora de la tarda, un servidor de vostès es va posar en contacte amb aquesta ONG. Una senyora -amabilíssima- em va explicar que no hi havia cap prova de la tragèdia, i que ells només es feien ressò del que els havien explicat certes persones (que tampoc aportaven cap evidència sobre el fet). Diumenge al vespre es va recollir el testimoni d’un supervivent de Bangla Desh que parlava ni més ni més ni menys que de 950 desapareguts en un segon gran naufragi...

En tot cas, a la Mediterrània hi ha molts cadàvers surant. Massa. No han sigut 400, ni per descomptat 950, però tot i així són massa. Suposem que aquestes exageracions estan justificades perquè permeten conscienciar-nos de problemes molt greus que, si no, ignoraríem. Suposem, fins i tot, que en cap cas són deshonestes ni interessades, que tot és producte de la confusió. Doncs bé, malgrat això, aquí hi ha alguna cosa que grinyola. Perquè si es tractava d’alertar l’opinió pública, ni que fos per la via de la hipèrbole o de la teatralització, el que s’aconsegueix és tot just l’efecte contrari: transformar un drama real en una cosa que pot arribar a fregar la categoria de llegenda urbana. Ara mateix a la Mediterrània hi ha un problema terrible que no es pot resoldre amb la lògica edulcorada de la correcció política. Explicant determinades coses, o bé no rectificant informacions que s’havien publicat dies abans sense cap prova, com ara un naufragi amb 400 morts, no aconseguirem suavitzar la tragèdia, sinó empitjorar-la. La Unió Europea -no Itàlia, ni cap altre país concret- té un problema que exigeix solucions urgents i segurament dràstiques. Tenir un problema no significa haver-lo causat, però.