Publicitat
Publicitat

CADUCA ALS TRES MESOS

Hola, sóc Quelcom Torrent

Cada poble té les seues glòries. Al meu, els mítics estan relacio nats amb l'àmbit de l'esport. Era jo un xiquet i el Sedaví CF fins i tot va jugar a la categoria de Preferent, que si bé ho recorde donava pas, si quedaven campions, a la Tercera Divisió. Els defenses Arce, Saragosà, Xamola i l'extrem Roberto eren els ídols. Els tres primers per la seua contundència, Roberto per les internades ràpides per la banda dreta. Aleshores el futbol local esperonava la passió del personal. De vegades la Guàrdia Civil, més expeditiva que Arce, Saragosà i Xamola, no podia impedir la batussa amb l'afició rival. En futbol érem una referència per al poble del costat, Alfafar. Més encara quan vam fitxar un negre de Guinea, que probablement fou el primer fitxatge diguem-ne internacional del país (valencià). No recorde el seu nom, però el fet de ser negre va atraure molt de públic d'altres localitats. El negre fou un exotisme, però un soca de colló de mico. No tocava bola; li donaren la carta de llibertat (no està malament del tot per a un negre d'aquella època) així que acabà la temporada.

També hem tingut dues glòries en la boxa: Perfecto Martínez i Paco Tamarit. A Perfecto no el vaig veure mai boxejar; a Tamarit, sí. Gran glòria, el Tamarit: trenta-dos combats, trenta-dues derrotes. De tant en tant em deixe caure pel seu gimnàs de boxa. Entrena russos, txecs... Tots amb una pinta atlètica temible. I allí està Tamarit, donant ordres, corregint postures, ensenyant el directe, el jab, la defensa i l'atac. I vosaltres us preguntareu: un tio que no va guanyar cap combat dirigeix un club de boxa? Doncs sí. La relació entre la teoria i la pràctica no sempre és proporcional. Pel fet de ser crític literari s'ha de ser un bon novel·lista? Doncs això. A Tamarit li dèiem: "Ei, Paco, no digues que ets de Sedaví". Jo vaig competir en l'apartat de curses amb patins. Només ho vaig fer una vegada; vaig arrancar amb força velocitat però em vaig equivocar de carrer i vaig arribar quan ja estaven tots sopant. És per això que aviat dirigiré una escola de patinatge artístic.

sóc dels que creuen que l'amistat és d'un valor incalculable. Al llarg de la meua existència només he sigut fidel al Barça i als amics. Escric aquesta nota un diumenge gris. Una mica melancòlic recorde allò que més trobe a faltar, els amics morts: Ramon Barnils, Manolo Ibáñez, El Xirli, Paco Vidal (trenta-tres anys, càncer de pulmó), Valerià Miralles... Amb aquest darrer vaig mantindre una relació d'anys divertida. La veritat és que l'emprenyava bastant. Tenia una paciència infinita amb mi.

Miquel Alberola i jo, quan perpetràvem el The Financia El Temps , dos fulls d'humor, li fèiem broma setmana sí, l'altra també. Home de recursos econòmics que li permetien viure sense treballar, ideàrem un muntatge fotogràfic en què un repartidor de butà duia la seua cara. Títol: "Gran troballa, Valerià treballa". Valerià Miralles tenia un contestador automàtic magistral: "Heu trucat a Valerià Miralles, si teniu quelcom a dir-me espereu que sone el xiulet". Jo gravava: "Hola, Valerià. Sóc Quelcom Torrent. Si vols algo em toques al meu telèfon".

A propòsit dels telèfons, quan va morir (d'un sobreesforç anant amb la bicicleta per la muntanya) em van avisar a la casa on vivia aleshores (a la Ribera de Cabanes). Dilluns baixe a Sedaví per desplaçar-me a Pego, a l'enterrament, connecte el contestador i tenia un missatge seu del dijous abans. Inenarrable la impressió que vaig rebre escoltant la veu de l'amic que acompanyaria el mateix dia al cementiri.

Llegeisc un titular del diari Levante-EMV : " Hallan un cadáver mutilado en una playa de Cullera ". Tot seguit em vénen a la memòria dos titulars que em sembla que fou J.V. Aleixandre qui me'ls va contar, editats en l'època franquista, no recorde en quin diari: " Hallado un cadáver muerto en la playa de la Malvarosa " i " Un gitano y una persona heridos en una reyerta ".

Quan tardaran a rescatar Espanya? Diuen que és massa gran per ser rescatada, igual que Itàlia, però ací va la meua aposta: un poc després de les eleccions generals. Ho afirme perquè tant Zapatero, Rubalcaba i Rajoy com un seguit d'autoritats europees ho descarten. Si no estigués en perill de ser salvada no hi hauria necessitat de reiterar amb èmfasi la tranquil·litat. En aquestes qüestions em refie més dels especuladors que dels polítics. Els primers es juguen els diners; els segons, el prestigi. El prestigi? No es pot perdre allò que alguns no tenen.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT