Publicitat
Publicitat

Molèstia a part

Impost de succions

El conseller d'Economia hauria d'assistir al nostre funeral. Si més no, els màxims responsables econòmics del país haurien de visitar el tanatori abans del sepeli per donar el condol als nostres familiars, i un sentit agraïment per la llarga vida del difunt com a persona física i tributant. En aquestes circumstàncies, el tòpic "no som res" és definitivament fals. Després de morts, una cosa sí que som: impostos. Davant la incertesa del que ens espera al més enllà, serveixi de consol saber que, com a mínim, hi ha tributs per pagar.

Probablement per egoisme d'ascendència liberal, costa d'entendre per què l'administració té dret a arrabassar una bona picossada de l'herència o de les donacions entre pares i fills. Ens passem la vida pagant submisament impostos per totes bandes i al final de l'existència, el nostre llegat, petit o gran, és escapçat per satisfer la hisenda pública. Ha de venir un sistema més just. Apel·lar a la solidaritat seria ingenu. Pocs donarien part dels seus ingressos de forma voluntària per finançar l'Estat, com qui va a donar sang. Ni tothom en dóna, ni és el mateix treure'n un litre a una persona sana que a una de tísica.

Fa anys -segles, de fet- es va enginyar l' impost sobre el valor afegit , que feia sortir diners d'on no n'hi havia per acabar multiplicats a les arques públiques. Ara, si calen quartos, entenc que s'aposti sense complexos per l' impost de succions , una xuclada tipificada de la nostra economia per suplir la manca de recursos. Però que sigui en vida del contribuent. És un acte més noble. I els que han entregat post mortem part del seu patrimoni abans de la supressió total de l'impost de successions -quan arribi, si ho fa- mereixen l'agraïment de la Generalitat amb la Creu de Sant Jordi a títol pòstum. N'hi ha que per menys la porten penjada.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT