L'altra punta del món

El tinc assegut al meu davant i me'l miro, com qui es mira un quadre abstracte que t'agrada, però no entens. Parla el meu idioma, però hi ha alguna cosa que el fa estranyament llunyà i divertidament exòtic. Té les mans treballades i la mirada inexperta. No s'ha preocupat de venir gaire pentinat i la vermellor de les galtes delaten unes jornades sota el sol llargues i feixugues. Això sí, com que ha baixat a ciutat s'ha posat aquell jersei del cavallet que un dia li van regalar uns tiets de Barcelona.

Va carregat amb bosses amb formatges, bolets, llonganisses i secallones i les reparteix entre la gent que coneix i que aprecia. Diu que ho fa de cor i jo me'l crec. Quan parla de l'àvia, li diu la padrina i li brillen els ulls quan m'explica que la seva vall és farcida de prats, que l'ovella xisqueta no s'ha extingit pas i que allà dalt el fred és menys malparit que aquí, a capital, que se't fot fins los ossos i no hi ha manera de treure-te'l.

Ens coneixem ben poc per no dir gens, però l'atzar i la seva insistència han fet que avui compartíssim un beure junts. M'explica que els seus pares potser fa 20 anys que no vénen a Barcelona, que ell vol ser pastor i que al seu poble són 6 de colla i cap ha volgut estudiar. És confiat i expansiu, murri, però tendre i mentre parla penso que no he conegut mai ningú com ell. Viu en un poble de 35 famílies i per enviar-li una carta només cal posar el nom d'una família i un codi postal. La seva vida està a dues hores i mitja de la meva i en canvi em fa la sensació que escolto algú de l'altra punta del món. El seu dia a dia s'assembla més al d'un granger cambodjà o a la d'un ramader africà que al d'una periodista catalana. I mentre beneeixo el formatge que m'ha portat i que ara se'm desfà a la boca penso que el nostre país potser no és tan petit.