Publicitat
Publicitat

L'economia del pòquer

S'imaginen algú capaç d'arruïnar-se i tornar a enriquir-se fins a 73 vegades en una sola vida? Aquesta persona va existir, es deia Nicholas Andreas Dandolos, i en els casinos americans el coneixien com a Nick the Greek (Nick el grec). Deia Onassis que només hi ha una manera de guanyar en un casino: comprant-lo. L'afirmació d'Onassis serà sempre certa menys en el cas d'un compatriota seu, Nick the Greek. Dandolos va néixer a Creta el 1883, però no seria el típic emigrant que va arribar als Estats Units amb una mà al darrere i una altra davant. Era fill d'una família benestant que li enviava una bona quantitat mensual. Aviat en va poder prescindir. Quan va descobrir la seva gran passió: el pòquer.

Es considera Nicholas Dandolos com un dels grans jugadors de pòquer de la història. En certa manera se'l podria considerar el Napoleó de les cartes, perquè a les grans victòries hi sumava frases immortals: "En aquesta vida hi ha dues emocions supremes. La primera és guanyar al pòquer; la segona és perdre al pòquer". La seva figura aviat es va fer popular als casinos. Quan ja era prou conegut va coincidir a la sala d'espera d'un aeroport amb un altre geni, Albert Einstein. (Tots dos tenien habilitat per a les grans frases: "Si demostro que la teoria de la relativitat és correcta els alemanys diran que sóc alemany i els francesos que sóc ciutadà del món; si és incorrecta, els francesos diran que sóc alemany i els alemanys que sóc jueu".) Einstein tenia molt mala opinió dels casinos, i li va dir a Dandolos que l'única manera de guanyar-hi era robant les fitxes quan el crupier no mirava. El Grec, ofès, el va reptar a acompanyar-lo per demostrar-li que no era així. Einstein va acceptar, i aquella mateixa nit Nick the Greek va guanyar 130.000 dòlars! Al final de la nit Dandolos va encarar-se cordialment a Einstein: "Alguna pregunta?" "Sí", va dir Einstein, que va saber encaixar la derrota: "Seria tan amable de rentar-me la boca amb sabó?"

El que Einstein no va entendre era que si l'hagués acompanyat qualsevol altra nit les coses haurien pogut ser del tot diferents. Dandolos guanyava de la mateixa manera que perdia, amb daltabaixos espectaculars. Es calcula que al llarg de la seva vida van passar per les seves mans fins a 500 milions de dòlars! Era un jugador expertíssim, genial, també temerari: va saber entendre que l'essència del pòquer era el risc, i com va dir en una frase que després li plagiaria Harry el Brut: "Qui vulgui garanties que es compri una torradora". Per això el seu joc era tan arriscat, i per això una nit podia guanyar una xifra astronòmica i l'endemà perdre-la... i en lloc de suïcidar-se degustar tranquil·lament una copa de xampany.

Un dia es va anunciar la que havia de ser la partida del segle. Un empresari va organitzar a Las Vegas una gran timba entre Nick the Greek i l'altre gran jugador del seu temps, Johnny Moss. El que fa memorables els grans combats de la història no és el premi en disputa, sinó que els individus enfrontats tinguin caràcters antinòmics. Octavi i Marc Antoni, Spaski i Fischer, Guardiola i Mourinho... Moss versus Dandolos. Moss era una calculadora humana. Res de l'estil romàntic i agosarat de Dandolos. Per a Moss el pòquer era un joc racional, del qual l'atzar havia de ser exclòs tant com fos possible. Va ser la partida més llarga de la història del pòquer, ja que va durar del gener al maig de 1949. Qui va guanyar? És irrellevant. El que interessa d'aquella fenomenal partida és el que té de metàfora del capitalisme. És possible que existeixi un model Moss: una economia racionalista, empírica, en què els esforços laborals es tradueixen en guanys. Però llegint la biografia de Dandolos tens la sensació que hem estat en mans d'uns brokers que es prenien les finances com si el planeta fos un gran casino i ells uns Nick the Greek, uns irresponsables que tenien molt més de tafurs que d'economistes, i que a diferència de Dandolos no es jugaven els seus diners, sinó els dels altres. Ha anat així. I saben el pitjor de tot? Que potser, només potser, en la psique d'aquests apostadors disfressats d'inversors hi ha un motor encara més poderós que els diners.

És inevitable preguntar-nos què pensaria Dandolos si aixequés el cap i veiés l'estat de les finances del món i en particular, oh tragèdia, de la seva Grècia natal. Potser tenim la resposta. Els últims anys de la seva vida Nick the Greek només jugava partides a cinc dòlars l'aposta, però en jugava. Quan li preguntaven per què ho feia, ell, que havia mogut muntanyes de bitllets, contestava: "Oi que és emocionant?"

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT