Publicitat
Publicitat

Leire, la clarivident

Ningú li podrà discutir a la pròvida Leire Pajín les seves aptituds de pitonissa, però a l'inrevés. En el seu moment, va vaticinar que la simultaneïtat de la presidència americana de Barack Obama i l'europea de José Luis Rodríguez Zapatero constituiria l'esdeveniment més important que havia succeït en el nostre planeta en els últims decennis, i no va esmentar el Sistema Solar perquè l'actual ministra de Sanitat és una persona que sempre ha pecat de modesta.

Passat el temps, Zapatero s'acomiada de la mateixa manera en què va transcórrer aquella anhelada presidència de la UE: amb bastanta més pena que glòria. Paral·lelament, a Obama li està succeint quelcom de semblant, només que elevat a l'escala de l'oncle Sam. Però el principi és idèntic, i repetit fins a la sacietat per tota casta de governants dits progressistes. A saber: la mida de les expectatives que suscitis serà directament proporcional a la intensitat de la decepció que posteriorment generaràs.

Ara, Obama ha acabat d'eixugar el crèdit amb les corredisses i els malabarismes que li ha calgut fer per arribar a un acord per apujar el sostre d'endeutament del seu país. No és que els EUA no tinguin diners, sinó que ahir se li acabaven els que tenia disponibles per a aquest any, i ha calgut una gran trencadissa demòcrata per aconseguir-ne més. Tot és comprensible: sense suports sòlids al Senat ni al Congrés, Obama no pot fer altra cosa que el que se li permet de fer: més pena i menys glòria. Però que santa Llúcia li conservi la vista, senyora Pajín.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT