Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

L'esforç neix de la necessitat i viu de l'horitzó

Esforçar-se no és exactament una cultura, ningú no ho fa per plaer: la generació del meu avi i el meu pare treballaven molt, però perquè no tenien més remei. I als països on els va la vida els esforços individuals són més titànics. Si això que he dit fos cert, la crisi i les retallades farien que tornés de cop i volta a casa nostra l'enyoradíssima cultura de l'esforç. I no se la veu gaire per aquí, encara.

No torna per dues coses. La primera és que l'esforç requereix la consciència de la seva necessitat imperiosa, i hi ha molta gent que pensa que tancant els ulls i esperant uns mesos la crisi se n'anirà soleta. Escurem els últims dies d'autoengany, i ja ens ho trobarem. La segona causa és més complexa. Per esforçar-te cal també un horitzó, un objectiu. La benzina de l'esforç és la il·lusió en el progrés, la intuïció que serà compensat, que prosperaràs, que aniràs a més. I per garantir-ho cal una societat realment meritocràtica, i cal recuperar la fe en el sistema, en els poders econòmics. Els meus avis i els meus pares, treballant moltíssim, van anar rebent els premis de l'esforç, any rere any.

Per sortir del pou de la crisi primer hem d'entendre que si no penquem molt i molt bé, no hi ha sortida. Però, sobretot sobretot, hem de tenir la total confiança que si penquem molt i molt bé sí que hi ha sortida, que el sistema té espai per al progrés. Que no hi ha trampa.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT