Publicitat
Publicitat

'L'hereu i la forastera'

Apesar de l'homonímia amb la popular -almenys fa mig segle- peça teatral de Josep Maria de Sagarra, aquest que comencen a llegir no deixa de ser, encara, un article d'anàlisi postelectoral sobre les conseqüències del 28-N. Perquè, desenganyem-nos, sense la magnitud de la desfeta del PSC a les eleccions catalanes de fa dos mesos, no s'entendria el panorama actual del socialisme barcelo ní, amb unes primàries convocades no se sap ben bé per voluntat de qui i a les quals concorren dos pesos pesants: d'una banda, l'alcalde en exercici, Jordi Hereu; de l'altra, Montserrat Tura, la que va ser fins fa poques setmanes i durant set anys una de les conselleres més prestigioses dels governs tripartits.

En l'origen d'aquest escenari hi ha, sens dubte, l'afebliment de l'autoritat del vèrtex dirigent del PSC com a conseqüència del daltabaix electoral.

Si el primer secretari no es trobés mig desaparegut i jugant en temps de descompte, si el conjunt de la direcció no estigués en una interinitat que encara durarà deu mesos, costa de creure que un PSC en plena forma, si havia arribat a la conclusió que Jordi Hereu era un candidat perdedor, no hagués estat capaç de doblegar-ne la resistència, de fer-li acceptar una ambaixada o un escó senatorial i d'imposar un alcaldable alternatiu, es digués Tura, Ferran Mascarell o Antoni Castells. Però, amb la legitimitat i els reflexos minvats per l'escrutini de finals de novembre, la cúpula socialista no ha sabut actuar a temps ni amb claredat: van especular amb Mascarell fins a empènyer-lo als braços de Mas, i sembla clar que a finals de desembre no comptaven amb Montse Tura per a l'alcaldia de Barcelona; altrament, no l'haurien posat dins la gàbia daurada de la mesa del Parlament.

Al final, tot fa pensar que els pèssims auguris demoscòpics han precipitat un arranjament -es fa difícil dir-ne solució - d'emergència. Davant d'un Jordi Hereu envalentit per les indecisions del carrer Nicaragua i fermament recolzat per la federació de Barcelona del PSC, l'aparell i el mateix José Montilla semblen haver donat llum verda al repte de la franctiradora Montserrat Tura de forçar unes primàries. El resultat d'aquestes és incert, però com a mínim asseguren que, durant les properes quatre setmanes, el duel Hereu-Tura aixecarà una certa maregassa, ocuparà amplis espais en els mitjans de comunicació, farà visible el futur candidat del PSC i eclipsarà poc o molt Xavier Trias. Tal com estan les coses, els socialistes catalans s'han fet devots d'aquella vella jaculatòria que diu: "Que parlin de nosaltres, encara que sigui bé".

Està per veure si, com ha reclamat l'alcalde Hereu, l'estructura del partit a escala nacional es mantindrà neutral en la contesa, i també si la federació barcelonina del PSC que controla Carles Martí tindrà amb Tura el fair play que correspondria. En tot cas, dels primers moviments i declaracions dels dos contrincants se'n desprèn un indici més sobre com és de profunda la crisi del Partit dels Socialistes de Catalunya: tant l'alcalde com la diputada rebutgen aparèixer amb l'etiqueta d'oficialistes; ella ha negat ser "la candidata de l'aparell", i ell confessa: "Sé que no sóc el candidat de Montilla". ¿Ho confessa, o bé ho proclama com un reclam per captar vots, a la manera del madrileny Tomás Gómez? Si aquest es va imposar a les primàries amb la bandera de no haver-se doblegat davant d'un Rodríguez Zapatero encara invicte, té la seva lògica que Jordi Hereu es presenti com aquell que ha desafiat un Montilla ja desnonat per les urnes. Té lògica, però és un escenari inimaginable dins del socialisme català fa quatre, vuit o dotze anys.

Per altra banda les eleccions primàries, tal com es fan aquí les poques vegades que se'n fan, tenen un problema de concepció, i és que hi voten uns quants milers de militants o simpatitzants, però se suposa que aquests han de triar tot endevinant quines seran les preferències d'un electorat de centenars de milers o de milions d'individus; és a dir, que els militants haurien d'escollir no el candidat que més els agradi a ells en clau interna, sinó aquell que pugui resultar més atractiu per al cos electoral no partidista i, per tant, tingui més possibilitats de guanyar les eleccions de veritat. En el cas que ens ocupa, les del 22 de maig.

I bé, des d'aquesta perspectiva externa, els dos rivals per Barcelona presenten perfils ben diferenciats. Hereu és -disculpin-me el joc de paraules fàcil- l'hereu, i en versió tova, d'una praxi política que governa la capital catalana des dels temps de Narcís Serra, que ha aplicat fórmules d'èxit avui esgotades o insostenibles (Olimpíades, fòrums i premis de disseny). I Tura és… La forastera, l'exalcaldesa i orgullosa veïna de Mollet, amb una imatge ben guanyada de gestora estricta de matèries dures, com ara l'ordre públic o les presons, però fins ara sense un projecte per a Barcelona. Continuïtat, o canvi dins la continuïtat?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT