Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Llavina i Margarit, gestionant la tristesa

Ahir a Catalunya Ràdio, el poeta Joan Margarit afirmava que la cultura ens proporciona les eines per gestionar la tristesa, i que per això mateix (venia a dir) la cultura és especialment necessària en els temps que vivim, quan tot sembla a punt d'anar-se'n al diable (i quan per a molts, de fet, ja se n'hi ha anat). L'afirmació venia a tomb de la publicació de Marbre d'aire , un llibre que recopila els millors poemes de Margarit dedicats a l'art i a la música (i preparat per D. Sam Abrams, que està fent una tasca impagable d'ordenació de la vasta obra margaritiana, en ordenar-la per volums temàtics), i que serveix per ratificar la certesa de la seva afirmació: la poesia de Joan Margarit ha estat escrita, entre altres coses, per aprendre a gestionar la tristesa, la pròpia i la dels altres, i per això és tan bona i agrada a tanta gent, mal que li pesi a alguns. Marbre d'aire (com abans Barcelona amor final , i abans Trist qui per amor no ha perdut mai una casa , també confegits per Abrams) és una lectura justa i necessària per a qui n'esperi, d'un llibre, alguna cosa més que un artifici consolador: una veritat que l'acompanyi i que el faci viure més.

És el mateix que podríem dir d'un altre excel·lent llibre de poesia publicat fa poc: Vetlla , de Jordi Llavina. Personatge multifacètic, Llavina és, de fa anys, un dels lectors més preparats i més fins amb què compta la nostra cultura, encara que això faci arrufar el nas als mateixos a qui molesta l'èxit de Margarit. A més de lector, també és un dels escriptors (en vers i en prosa) més interessants que tenim avui en exercici. O ho era, perquè, amb Vetlla , Llavina passa de ser interessant a convertir-se en necessari : aquest poema llarg dividit en tres parts -o una part principal i dos annexos, per dir-ne així- és, amb tota seguretat, el poema que Llavina havia volgut escriure de feia molts d'anys, i també el poema que molts lectors, sense saber-ho, feia anys que esperàvem llegir. Un vell llibre retrobat (que podria ser de Robert Frost, però també podria no ser-ho), un vell amor perdut i evocat, i tota la maquinària moral de la memòria es posa en marxa al servei, precisament, de la gestió de la tristesa. Vetlla és un poema rotund, d'una maduresa que representa el contrari del decaïment, que revela en cada relectura les seves múltiples capes de sentit i els ensenyaments que l'autor ha assumit de mestres com Ferrater o el seu estimat Vinyoli. I que regala a mans plenes els motius del gaudi de la seva mateixa existència: veu ferma, versos memorables i dúctils, la fluïdesa de la vida quan troba el camí per representar-se a ella mateixa.

Joan Margarit va llegir ahir a la ràdio un poema (Recordar el Besòs , 1980) que acaba amb aquest vers: "Per a aquest món, cap més futur que Bach". Cap al final de Vetlla , Jordi Llavina escriu: "Perquè el qui vetlla algú que ja no hi és / vetlla, de fet, un fantasma, el seu món". Això és la cultura, i l'únic que de veritat val la pena de la tristesa és poder dir que té sentit.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT