MAFO i el liberalisme castís

Miguel Ángel Fernández Ordóñez, MAFO, és un alt càrrec de l’administració de l’Estat des de sempre. Havia estat secretari d’estat d’Economia amb Felipe González, i durant les legislatures de Zapatero va ser successivament secretari d’estat d’Hisenda i Pressupostos i governador del Banc d’Espanya. Jubilat pel PP, ha tingut temps d’escriure un llibre que la setmana passada va presentar a Barcelona, una oportunitat que va aprofitar per dir tres coses sobre la crisi econòmica espanyola.

La primera, que tant el govern del PSOE primer, com el del PP després, van actuar correctament apuntalant la banca, que s’esfondrava sota el pes dels crèdits immobiliaris fallits. Amb una excepció: el període de sis mesos al voltant de l’ascensió al poder per part del PP, en què aquest partit va denunciar públicament la debilitat de la banca espanyola, comprometent així els esforços que s’estaven fent per mantenir la confiança dels mercats en el deute espanyol. Alguns comentaristes del llibre hi han vist una venjança amb en Luis de Guindos.

La segona, que la crisi va ser causada per un error monumental per part de tothom: governs, reguladors financers, economistes (amb poques excepcions, entre les quals va assenyalar García Montalvo, que se l’escoltava des de la primera fila) i públic en general. Es tractaria d’una manifestació més del comportament gregari que tants precedents històrics ha tingut i contra el qual seria impossible lluitar. Com qui diu, va despatxar el tema en un paràgraf.

La tercera, i al seu judici la més important, que la resta de polítiques espanyoles serien deficients, i per això les conseqüències de la crisi serien més greus aquí que arreu. En particular, va apuntar a la regulació del mercat de treball com a causa dels elevats nivells d’atur a Espanya.

Quan acaba la presentació, uns quants ens dirigim amb ell a un hotel proper per compartir el sopar. Abans d’asseure’ns, aprofito un apart per manifestar-li que no estic gaire d’acord amb la seva anàlisi. Al meu entendre, la crisi espanyola no és igual a les altres perquè, a més de financera, prové d’una hipertròfia constructora que només es va donar aquí i a Irlanda; que la major part de l’atur espanyol té poc a veure amb la regulació del mercat laboral, i molt amb el fet que l’esfondrament del sector de la construcció va destruir dos milions de llocs de treball directes i altres tants d’indirectes; i que, fos quina fos la regulació del mercat laboral, els aturats hi serien, perquè no es pot reconvertir d’un dia per l’altre un paleta en una altra cosa.

MAFO no hi està gens d’acord. Per a ell, el que cal és deixar que el salari s’ajusti lliurement perquè faci el clearing del mercat. Clearing. La paraula em deixa parat. Indica que aquest home s’ha cregut que el mercat de treball funciona com diu el llibre de text elemental: si sobren dos milions de treballadors de la construcció i el salari baixa prou, algú els contractarà, encara que sigui com a servei domèstic.

MAFO, doncs, pensa que els errors dels de dalt són excusables, i que les seves conseqüències serien digeribles si els de baix fossin més flexibles.

Doncs, ni una cosa ni l’altra.

No és cert que l’error dels de dalt fos inevitable. Dos mesos després que MAFO entrés al Banc d’Espanya (març del 2006), l’associació d’inspectors d’aquesta institució va enviar una carta al ministre Pedro Solbes en què denunciaven “ la pasiva actitud adoptada por los órganos rectores del Banco de España […] ante el insostenible crecimiento del crédito bancario en España durante los [últimos] años ” i alertaven de la necessitat de “ evitar, en lo posible, que las consecuencias de los errores cometidos por las entidades [crediticias] acaben siendo transferidas, de una manera u otra, a la sociedad en su conjunto ”. Ni Solbes ni MAFO van fer-ne cas. Una crisi era ja inevitable l’any 2006, però hauria estat menor si en aquell moment s’hagués aplicat el fre.

Tampoc no és cert que l’atur espanyol sigui culpa de la regulació laboral. És cert que Espanya tenia abans de la crisi una regulació relativament protectora dels llocs de treball, però no més que la francesa; d’altra banda, ara no és gaire diferent de la mitjana europea. Tanmateix, el seu nivell d’atur és incomparablement més elevat.

MAFO sempre ha estat considerat el més liberal del PSOE. Les seves opinions posen de manifest el fonament del que a Madrid en diuen “liberalisme”, i que no és sinó una manera d’excusar des de la supèrbia les gravíssimes mancances en la manera com som governats, i que podria resumir-se amb una sentència: “Nosaltres podem ser fal·libles; vosaltres heu de ser flexibles”.