30/04/2017

Mai n’hi ha prou

2 min

S’ha acabat Feud, la sèrie de l’HBO basada en la relació personal que van mantenir Joan Crawford i Bette Davis des del moment que les seves vides es van creuar rodant Què se n’ha fet, de Baby Jane? Els vuit capítols, tal com s’intuïa a l’inici, són una obra mestra. I no només per com ha aconseguit un entramat interessant a partir de fer una elaborada i complexa ficció documental. Ni per la interpretació brillant de Susan Sarandon i Jessica Lange. Sinó perquè, més enllà de la trama i del rerefons real, la manera com parla del dolor emocional es va fent cada vegada més aspra. “Què se sent quan ets la noia més bonica del món?”, li pregunta amb enveja Davis a Crawford després d’una forta discussió. “Va ser meravellós. Però mai n’hi havia prou”. I quan està a punt de marxar, es gira i li pregunta, amb el mateix to: “I què se sent quan ets la noia amb més talent del món?”, i Davis li contesta: “Genial. Però mai n’hi ha prou”. En aquest diàleg hi rau l’essència de tot el que veiem a Feud. És esplèndid com en aquesta sèrie ens retraten dues antagonistes amb unes quantes virtuts, molts defectes i poquíssimes coses en comú: el desig d’excel·lir i el dolor per no aconseguir-ho mai. I aquest sentiment és cada vegada més feridor, més profund i això les fa cada vegada més distants. Perquè el que té una li falta a l’altra. És el retrat de dues dones tan agredides per l’entorn masclista des de la seva infantesa que fins i tot això impedeix un punt de trobada. Perquè les ferides són tan grans que són incapaces de confiar en l’altra. Són tan cruels amb elles mateixes que ho acaben sent també contra les dones que les envolten.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En l’últim capítol, sense entrar en detalls per no fer espòilers, es produeix una escena brillant. L’últim brindis que veurem a Feud és tan tràgic com revelador. I ens determinarà un fet com a espectadors: en el futur, cada any hi haurà un instant a la gala dels Oscars, un que sempre es repeteix, que farà que cada vegada que el veiem ens recordem d’aquesta sèrie.

En els últims episodis, el pas del temps s’accelera i la crueltat, el sarcasme i el dolor es precipiten. Sempre des d’una enorme contenció. Feud és una tragèdia en allò que corrou internament els personatges, en la seva evolució. Un crescendo de patiment i deteriorament de les protagonistes que et commou. T’atrapa l’enorme compassió que sents per Davis i Crawford.

Val la pena destacar aquesta onada de sèries que estan posant èmfasi en la realitat dels personatges femenins - Feud, Big little lies, The handmaid’s tale, The white princess, The white queen, Divorce...-, en què s’investiga el punt de vista de les dones i, sobretot, la gestió del seu patiment i la base (sovint plena de dolor) sobre la qual es construeix i desenvolupa la seva personalitat. Potser en la resposta de Bette Davis i Joan Crawford en el guió de Feud s’hi amaga la raó que fa moure molts personatges. La seva lluita constant perquè amb tot el que són i tot el que fan “mai n’hi ha prou”.

stats