Publicitat
Publicitat

Josep Palau i Fabre: “Resta el desig pregon”

Palau i Fabre era una persona obstinada, fascinant, vitalista i molt generosa. Va ser mestre i amic de molts de nosaltres, poetes, artistes, estudiosos, admiradors de la seva obra

Un dels més bells poemes de Josep Palau i Fabre (1917-2008) és L’aventura, i és potser també un dels que explica millor la seva modernitat radical. Es tracta d’un poema datat a París, el 15 de maig del 1947, que forma part de la secció “Fragments del laberint” del seu llibre cabdal: Poemes de l’Alquimista (1952). Palau i Fabre, en exili voluntari, sol i aïllat, es refugia en la poesia i en Rimbaud, un dels grans mites de la modernitat. El poema L’aventura és una traducció, recreació, desconstrucció, apropiació, d’un conegut poema de Rimbaud, Sensation, en cinc versions diferents que cada vegada s’allunyen més de l’original francès per acabar formant un text totalment diferent i autònom, propi de Palau i Fabre, però que alhora esdevé reflexió i comentari ben personal de la composició original. “ Je ne parlerai pas, je ne penserai rien. / Mais l’amour infini me montera dans l’âme; / Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien, / Par la Nature -hereux comme avec une femme”. En la primera versió, més literal, Palau tradueix: “No pensaré en res, no parlaré per res,/mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya. / I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix desprès, / feliç, per la Natura -com amb una companya”. Com en una composició cubista, en la darrera i cinquena versió els elements ja han esdevingut conceptes autònoms i aïllats: “Si la font ni la flor no troben la paraula, / la pedra la dirà com el meu front. / En el desig del vent se’n va la vella faula. / El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon”.

Tota l’obra de Palau esdevé la recerca de l’absolut, del desig pregon, de l’or del poema, de l’art, de l’amor, de la vida

El mateix Palau i Fabre, el millor crític de la seva poesia, afirma a les seves notes als Poemes de l’Alquimista: “Dos problemes es plantegen en aquest poema: el de la imitació i el de la identitat”. I, encara: “Una aventura lírica autèntica és una aventura vital. Aquest poema, que traça, grosso modo, la línia del meu destí, no pot coincidir plenament amb mi -o jo no puc coincidir plenament amb ell- sinó al final de la meva vida. Poesia és Veritat”. Tota l’obra de Palau esdevé la recerca de l’absolut, del desig pregon, de l’or del poema, de l’art, de l’amor, de la vida. D’aquí la figura de l’alquimista i el desig de llibertat, d’amor. Palau no és queda en la superfície, va al fons de les coses.

Uns mesos després d’escriure L’aventura, Palau i Fabre coneixia, al sanatori d’Ivry, una de les personalitats que més l’havien de trasbalsar: Antonin Artaud. Juntament amb Rimbaud, Baudelaire i Picasso, una de les seves grans obsessions, Artaud és un altre dels grans creadors que configuren la modernitat extrema que Palau malda per incorporar a la seva obra i a la cultura catalana.

Amb els anys, després del temps d’exili a París, tornat a Catalunya, Palau i Fabre, poeta, assagista, dramaturg, narrador, traductor, mentre s’anava consolidant com un dels més grans experts internacionals en Picasso, anava escrivint una de les obres més sòlides de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX, que relligava la gran tradició de Llull, March, Verdaguer, Maragall, Salvat-Papasseit, Riba o Foix amb la modernitat i l’avantguarda europea.

Fins al darrer dia de la seva vida no va aturar mai el seu combat per la poesia, per la cultura, per la llibertat

Palau i Fabre era una persona obstinada, fascinant, vitalista i molt generosa. Va ser mestre i amic de molts de nosaltres, poetes, artistes, estudiosos, admiradors de la seva obra. Poder parlar amb algú que havia estat amb Lorca, Picasso, Artaud, Breton, Camus, Paz i tants d’altres, era tot un privilegi. Recordo una vegada que li vaig preguntar si havia conegut Andreu Nin, i em va dir que sí, que l’havia vist a Edicions Proa, i que li havia dit una frase que li havia quedat gravada per sempre. En una taula del despatx de l’editorial hi havia un exemplar de la novel·la L’inútil combat, de Sebastià Juan Arbó, que Proa havia publicat el 1931. Aleshores, Nin, tot assenyalant la coberta del llibre, li va dir a Palau: “Jo no posaria mai aquest títol a un llibre, ni el deixaria posar mai: perquè no hi ha mai cap combat inútil, tots els combats són útils”. Efectivament, aquesta frase va quedar ben fixada en la memòria de Palau perquè no va defallir, en cap moment, en la lluita per fer realitat els seus somnis, els seus desigs.

Fins a finals dels anys 90 no va rebre el reconeixement general que mereixia. El 2003, finalment, va poder veure com s’inaugurava la Fundació Palau, a Caldes d’Estrac, i fins al darrer dia de la seva vida no va aturar mai el seu combat per la poesia, per la cultura, per la llibertat. El centenari del seu naixement, ben segur, és una bona ocasió per conèixer millor la seva obra, per estudiar-la, celebrar-la, i per reivindicar, també, el seu esperit combatiu i creatiu radical.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT