Massa postureig, poc compromís
LES XARXES SÓN UN REGAL per a les causes. Permeten arribar a la gent, sensibilitzar, generar recursos, mobilitzar. No puc estar més a favor de les oportunitats que ofereixen. I hi ha casos d’èxit que ho confirmen. Per això vull compartir alertes sobre tendències que en desaprofiten el potencial transformador i fins i tot el poden anul·lar o pervertir.
U. Immediatesa estèril: provocar la indignació del dia, que demà serà substituïda per una altra perquè ja estarà cremada.
Dos. Individualisme. En lloc de lluitar contra la malaltia o la injustícia, i veure els testimonis des d’un zoom per després obrir el gran angular, la causa es transforma en l’ajuda al malalt o la víctima determinada.
Tres. Poca ambició. Ens conformem a desfogar-nos en objectius petits, a vegades parcials i anecdòtics.
Quatre. L’efecte tranquil·litzador. Ho trobem terrible, cridem que mai no ho faríem, rondinem, i a dormir.
Cinc. L’espectacle. Ens apuntem al que inclou fotos, etiquetes divertides, crides originals.
Sis. Postureig. Compartim continguts de denúncia que ni tan sols llegim.
Set. Efecte placebo. Ens acabem trobant millor, ens sentim actius i compromesos, sense aportar res concret ni modificar res ni tenir la necessitat de ser coherents.
Vuit. Paràlisi. La sobreinformació ens bloqueja: hi ha tant a fer que ens limitarem a protestar i exigir que algú ho arregli tot.
Nou. Simulacre de valentia. Ens mostrem radicals en causes que no incomodin gaire, en bombolles on pensem el mateix i ens aplaudim els uns als altres.
Deu. Aquesta autocrítica m’inclou clarament a mi pel risc evident de pensar que amb aquest articlet ja he arreglat alguna cosa: parlar-ne i obrir debats és necessari però no suficient, si no ve acompanyat d’accions. (I sento dir-vos que us pot incloure a vosaltres si penseu que només estant-hi d’acord n’hi ha prou.)
