Publicitat
Publicitat

Maten el cinema en un crim passional

El consum audiovisual està passant per un dels moments més importants de la seva història. De fet, tothom hi està passant. Internet ha canviat les normes del joc i ha reinventat la manera de consumir, de comunicar-nos, de viure al cap i a la fi. Ara mateix els internautes ens hem deixat portar per una allau de llibertat sense por ni prejudici. Ens hem deixat anar els cabells i els deixem volar lliurement al vent, dalt d'un descapotable ADSL, com en una pel·lícula de sèrie B.

Ens sentim lliures, i el món és nostre, perquè l'agafem d'internet, així, sense pagar, literalment. Aquest fenomen, moviment o generació o com en vulguem dir, ha obert mil debats i, el que és pitjor, mil intents de control de tanta disbauxa causada simplement per evolució natural.

És evident que per interpretar el debat s'ha d'obrir el llibre per la meitat i se n'han de mostrar les dues cares, ja que tot en aquesta vida té avantatges i desavantatges. Recordo molt bé que quan estudiava comunicació als anys 90 al Perú, l'accés a la informació i a les pel·lícules era impossible. O sigui que ja es poden imaginar els buits que tenia la meva memòria quan vaig venir a completar els meus estudis a Madrid. Fins i tot un company que estudiava arquitectura havia vist més cinema que jo, i ja els dic que fins avui no m'he pogut posar completament al dia.

Per sort això ha canviat. Ara a Lima hi ha tot un centre comercial amb més de quatre plantes de productes audiovisuals on pots trobar una pel·lícula mainstream que encara no s'ha estrenat o aquella petita joia del teu director marginal preferit que només es va editar una vegada i que ningú ha vist però que tothom somia veure. Fins i tot pots trucar i et fan delivery a casa per menys de quatre sols (un euro, més o menys). O sigui que tots feliços. Bé, no tots. Els productors i responsables de la pel·lícula no deuen estar gaire contents.

Tampoc es pot fer altra cosa, diuen alguns amb certa raó, ja que l'única manera de consumir el producte audiovisual és adaptar-se a la poca oferta de les sales comercials. En tot el Perú només n'hi ha unes 40, de les quals 36 són a la capital. I ningú pensa en l'opció del lloguer, ja que pràcticament no hi ha distribuïdors que aguantin la competència pirata. I no parlem del que significa per a una família que vol veure una pel·lícula: anar al cinema són 15 sols per persona, una pel·lícula pirata la poden veure tots, cosins, amics, oncles, el gos i el gat per 3 o 4 sols. I creguin-me, que parli ara del Perú no és per afegir dramatisme a la història. Actualment, amb la crisi, el panorama a Espanya no és gaire diferent.

És lògic, tenim dret a accedir a la informació i avui internet ens l'ofereix en tota la seva dimensió. La pirateria ha evidenciat la necessitat d'un mercat que es creia incipient. És completament comprensible que davant d'aquesta necessitat, milers i milers d'internautes consumeixin com es pugui. I si es pot fer de franc, per què han de pagar? Els asseguro que si no hi hagués el perill que el cambrer perseguís els que fan sinpa fins al final del carrer per cobrar, molts sortirien corrent dels restaurants.

Però com es pot perseguir el hacker d'internet? Intentar tancar les webs pirates és com intentar agafar l'aire amb les mans. De seguida que es tanca una web en un lloc, instantàniament se n'obre una altra amb adreça legal a Tangamandapio.

La paradoxa és molt romàntica. El mateix amor a l'audiovisual serà el que l'acabarà matant, com en el crim passional més lamentable. Sense consum legal, el sistema no es pot mantenir i tard o d'hora sucumbirà.

Sigui com sigui, no és un problema fàcil de solucionar, ja que no només hi ha en joc el sistema d'exhibició, sinó també el sistema de finançament. Si les entitats que financen aquests continguts audiovisuals, ja siguin distribuïdores, exhibidors, productores, etc., no han de rebre un benefici just pel que fan, ¿per què ho han de fer?

De vegades em pregunto si no seria més eficaç multar les tantíssimes marques conegudes de cotxes, roba i comunicacions que avalen cada dia aquestes pàgines pirates, pagant-los milers de milers d'euros mensuals en publicitat. No deu ser tan fàcil que aquestes empreses de marques conegudes es facin fonedisses. Si aquesta mesura es dugués a terme, aquestes pàgines ionquis no serien tan rendibles, tan eficients i tan ràpides. Les noves alternatives legals podrien tenir una esperança davant la demanda, s'obririen noves possibilitats -hem d'esperar que sigui així- a un preu més just.

Bé, només és una idea, segur que té mil contres, com el fet d'haver de plantar cara a les poderosíssimes empreses privades. Però sigui com sigui, no entenc com pot ser que es continuï defensant el que és indefensable, i tampoc entenc que, per molt salada que estigui l'aigua, es pretengui tancar l'aixeta sense donar una alternativa d'aigua potable. Per canviar la injustícia no n'hi ha prou amb assenyalar-la, també cal tenir una solució, i mentre no siguem capaços de posar-ne cap sobre la taula, les coses continuaran com fins ara.

I això de passejar lliures al vent en descapotable no està gens malament, sempre que no sigui robat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT