Publicitat
Publicitat

Més enllà de la llei del cinema

L'acord atès pel conseller de Cultura amb el Gremi d'Empresaris de Cinema i Fedicine és la crònica d'un pas enrere anunciat. Des de la seva primera compareixença parlamentària Mascarell va avisar que l'article 18 de la llei del cinema (el que estableix l'obligació de distribuir la meitat de les còpies en llengua catalana) era literalment inaplicable. L'acord, doncs, no s'ha de mesurar respecte al que diu la llei sinó respecte a la realitat que el legislador volia canviar. I vet aquí la gran paradoxa: Mascarell incomplirà la llei a canvi d'aconseguir la major presència del català al cinema de tota la història.

Dit això, més que tornar a analitzar els termes de l'acord i les controvertibles previsions del nombre d'espectadors que triaran les còpies en català, potser estaria bé situar l'acord en el marc de la política lingüística del Govern. Cap a on ens està portant el Govern en aquest àmbit? Es fa difícil de dir. El Govern ha gastat tanta munició en la defensa numantina de la immersió que els ciutadans han perdut de vista qualsevol idea propositiva que el Govern tingués previst d'oferir. El cas de la immersió ens ha fet creure que el Govern defensa el català amb una fermesa insubornable. Però l'actitud del Govern en aquest afer té uns quants punts febles. En primer lloc, la fermesa és tan insubornable que desemboca en la sobreactuació i la inversemblança. Una prova recent d'això és la resolució aprovada en el debat de política general. "El Parlament de Catalunya referma el seu compromís amb un model d'escola catalana en llengua i en continguts, que no segregui els infants i joves per raó de la seva llengua familiar". Siguem clars: ni el Tribunal Constitucional ni el Suprem ni el Superior de Justícia de Catalunya han dit que calgui segregar els infants i joves per raó de la seva llengua familiar -una eventualitat, d'altra banda, expressament prohibida per l'Estatut.

En segon lloc, el Govern fa un doble joc, perquè practica el niunpasendarrerisme de portes enfora, però internament està ben disposat a revisar la immersió. En el debat de política general, el president Mas no podia ser més clar: la immersió serveix per a aprendre català i castellà però no funciona per a aprendre llengües estrangeres, i per això una acció concreta que proposa el seu Govern és "proporcionar als centres educatius orientacions per a l'ensenyament de matèries o de continguts no lingüístics en una llengua estrangera", és a dir, per convertir l'anglès en llengua vehicular. No queda bé, proclamar a la galeria que la immersió és intocable i reconèixer en el clos parlamentari que la immersió es tocarà.

En tercer lloc, Artur Mas té el defecte que ja tenia José Montilla, que és no predicar amb l'exemple. En el debat de política general, Albert Rivera va retreure a Mas que hagués escolaritzat els seus fills en una escola on a educació primària "es cursen matèries en català i castellà". La rèplica de Mas va ser pobra: "Sí que vaig decidir de portar-hi els meus fills perquè hi havia anat jo". Tampoc queda bé, proclamar a la galeria que la immersió és irrenunciable i reconèixer en el clos parlamentari que un mateix hi ha renunciat.

Però el principal punt feble del Govern és el contrast entre l'aparatosa fermesa amb què defensa la immersió i la seva inhibició aparent en molts altres àmbits. Certament, els apartats lingüístics del codi de consum són tan inaplicables com l'article 18 de la llei del cinema, però en qualsevol cas no tenim notícia que s'hagin emprès negociacions amb tots els sectors afectats, com per exemple les empreses farmacèutiques. Potser és perquè haver-se-les amb les majors té més glamur que bregar amb empreses catalanes de tota la vida, com Grifols o Laboratoris Esteve? El que caldria esperar d'aquest Govern és que destotemitzés la immersió i donés esperances als ciutadans que en els propers anys es remouran progressivament els obstacles per usar el català que encara existeixen en molts àmbits (des del prospecte farmacèutic fins al videojoc), encara que no siguin tan emblemàtics ni tinguin el poder simbòlic del cinema.

Cal confiar que la perícia amb què el conseller Ferran Mascarell s'ha entès amb els empresaris del cinema li permetrà entendre's també amb molts altres actors que poden contribuir a multiplicar les possibilitats d'ús del català, i tot plegat en el marc d'una societat que és lingüísticament heterogènia i ho continuarà essent, és a dir, tot deixant-se de la fantasia estat-nacional de convertir el català en la llengua vehicular de la societat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT