Publicitat
Publicitat

Més es va perdre a Cuba...

Fa molt pocs dies es van concedir els premis FAD d'arquitectura, darrere del convent dels Àngels, davant per davant del Macba. La celebració va ser sonada, amb premis, parlaments d'autoritats, glamur i intel·ligència a dojo. Mentre hi era i observava la gent, pensava en la generació del canvi de segle XIX al XX del nostre país. Una gent que objectivament havia perdut les possibilitats de falcar-se en un món conegut i antic, el món del comerç amb les colònies, el món tranquil de la Restauració; una gent que corria el perill de caure en la depressió improductiva i dramàtica del " sentido trágico de la vida" , la de les ombres i l'Espanya negra; una societat que, en canvi, decidí apuntar-se a la claror mediterrània, a París i a la modernitat radical. De tot això en nasqué la Barcelona moderna que avui vivim. L'any 1903 naixia el FAD amb ganes de menjar-se el món, conscient que era amb la promoció del gust per la feina ben feta que se la jugaven, el gust per la ciutat ben feta; que calia recuperar el tremp de les professions, el tremp del país. S'havia perdut Cuba, però no s'havien perdut la força de la creativitat ni les ganes de treballar.

El FAD fou fundat l'any 1903, poc més de quatre anys després d'haver perdut Cuba. Els premis FAD d'enguany foren concedits quatre anys després d'haver perdut una altra mena d'imperi colonial, el procedent de l'explosió financera que caigué bruscament l'any 2007 i que ens ha fet caure en la crisi actual. Sí, avui els catalans tenim el mateix repte d'aleshores: seguir el pessimisme improductiu dels que paren la mà, dels que es queixen per tot esperant que algú els ho solucioni, o bé seguir els que s'aixequen i comencen a caminar malgrat les dificultats evidents per les quals estem passant.

El FAD va ser fundat per fer créixer les arts i els oficis, per fer créixer finalment la qualitat de l'arquitectura. Avui tant la professió dels arquitectes com el sector en general passen per un moment molt complicat. Qui es pensi que sortirà de la crisi fent les coses una mica més bé que abans, o qui es pensi que el temps de la multiplicació sobtada per dos o per tres del valor del sòl l'ha de salvar del problema, n'està generant un de molt més gros. Perquè estic convençut que més que sectorials, les crisis, quan n'hi ha, són les de les antigues maneres de fer.

Els pioners del FAD del 1903 n'eren conscients. Els catalanistes del 1903 n'eren conscients. La pregunta és si nosaltres, els catalans i els barcelonins del 2011, els que hem perdut una altra mena de Cuba, en som prou conscients. Parlar d'economia sense estar treballant en una reorientació de l'economia és com identificar una malaltia evolutiva i no fer res per aturar-la. Ara sabem el que ens passa, i sabem que fent el que sempre hem fet ens acabarem ensorrant. Cal doncs canviar l'estratègia, cal optar decididament per una nova estructura productiva, cal definir estratègies de permanència diferents de les actuals.

Un cop acabat l'acte vaig sortir del recinte del FAD i vaig caminar pausadament cap a casa. La ciutat feia goig, vibrava. Barcelona és plena de gent de tot arreu, gent jove i gent gran, gent que està contenta. Estic segur que la majoria de la gent que vaig veure estaria disposada a provar de viure en un món en què la concepció de la despesa energètica fos diferent; un món en què la regeneració dels edificis esdevingués una necessitat que no s'hagués d'explicar, de tan sabuda i integrada com hauria d'estar; un món en què internet ens ajudés a relacionar-nos de manera diferent, no tant per l'obsessió de la comunicació, sinó per la necessitat de la col·laboració; un món legitimat democràticament, pendent de les crisis i dels conflictes, però també pendent de valorar els que se la juguen per fer avançar les nostres societats, per fer-les més equitatives i dignes.

Mentre caminava també vaig pensar en la gent jove de Barcelona i de tot el país d'aquí cent anys. Em preguntava si aquella gent sentirà per nosaltres l'orgull i l'admiració que jo sento pels que van viure la pèrdua de Cuba i no s'hi van resignar. En tinc dubtes quan veig que algunes persones, d'entre els que manen i d'entre els qui segueixen, continuen obsedides per fer les coses tan sols una mica més bé que abans, i no de manera realment nova. Persones que no s'adonen que negant-se a tirar endavant, neguen a la nostra societat un dels valors fonamentals que la conformen: la capacitat de resiliència, la capacitat de renéixer de les nostres cendres.

Perquè ja n'hi ha prou de plànyer-nos, que molt més es va perdre a la guerra de Cuba, que estem més ben preparats que mai, que sabem millor que mai per on hem fallat i quins són els errors que mai més no podem tornar a cometre.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT