Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

‘Joc de cartes’: la cuina és l’excusa

La clau és la rivalitat i la manera de relacionar-se dels concursants: el que fomenta és la crítica i el xoc d’interessos per divertir l’audiència amb l’excusa de la restauració

Joc de cartes és el nou concurs culinari amb elements de talent i reality de TV3. És l’adaptació d’un format internacional que pot encaixar bé a la graella de la tele pública. Quatre restaurants d’una mateixa zona i amb una característica comuna competeixen per decidir quin és el millor. Els amos es puntuen entre ells i Marc Ribas, el presentador (el de Cuines), determina el veredicte final. El primer dia competien establiments de Tarragona ubicats entre pedres històriques (una categoria una mica peculiar).

El concurs segueix amb cura, a nivell de llenguatge audiovisual, les pautes i estructura pròpies del gènere. Té la durada perfecta, hi ha una molt bona feina a nivell de producció, la realització és correcta i l’edició i muntatge sonor han estat, per ara, massa prudents.

Però, alerta, perquè a Joc de cartes el que menys importa és l’execució del plat. És obvi que no hi ha una recreació televisiva en l’elaboració del menjar. La clau és la rivalitat i la manera de relacionar-se dels concursants. És a dir, el que fomenta és la crítica i el xoc d’interessos per divertir l’audiència amb l’excusa de la restauració.

En la primera emissió la van encertar de ple amb una de les participants, l’Anna Sas, que exhibia una sinceritat idònia per a aquest tipus de concurs. Joc de cartes podria potenciar molt més a nivell d’inserts d’imatge ganyotes, mirades de compromís, cares de fàstic o de circumstàncies i inclusió de comentaris punyents. I accentuar-ho amb efectes de so o musicals, tal com veiem en formats de reality de les cadenes privades. La tele pública s’ho pot permetre perquè no és ni ofensiu ni agressiu, sinó humorístic. I suma tensió argumental de cara a l’audiència. A Joc de cartes va semblar que inicialment ho volguessin fer però després no van gosar. Només en l’últim restaurant van potenciar la simultaneïtat del que succeïa a la taula de comensals amb el que passava a la cuina. El programa podria mostrar molt més aquesta batalla entre taula i fogons. Ribas és bo gestionant el vincle entre concursants però no l’ajuda un guió massa artificial (i amb acudits forçats) a l’hora de dirigir-se a càmera. A mesura que avanci el format no caldrà que expliqui tant les dinàmiques del joc, cosa que alleugerirà encara més el ritme. Com dèiem, l’atractiu del programa són els conflictes i les tensions, i la taula final del veredicte té interès. El primer dia, que un concursant s’ensorrés i plorés discretament és insòlit a TV3 però forma part del gènere, tolerable sempre que les situacions no degenerin en espectacle del drama. El vídeo final de les puntuacions i classificacions costava una mica d’assimilar per culpa de la velocitat, però és obvi que, un cop conegut el guanyador, els càlculs tampoc importen tant. Cal veure com evoluciona i es consolida el format, però Joc de cartes és una bona opció d’entreteniment ben fet que, a TV3, ja tocava.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT