Publicitat
Publicitat

'Nihil novum sub sole'

Els germans Castro volen renovar la Revolució i per això han demanat "sang fresca", una expressió que, en boca d'aquests personatges, produeix un cert afluixament d'esfínters. De fet ho ha demanat Raúl, perquè es veu que el comandante Fidel ha perdut el remuc i no se li ha sentit dir ni pruna durant el sisè congrés del Partit Comunista de Cuba, celebrat aquests dies. Però bé, representa que qualsevol cosa que digui un germà Castro compta amb l'anuència de l'altre, ni que sigui una anuència silent. És cert que dins el PCC hi ha fidelistes i raulistes, però hi són a mer benefici d'inventari, com el sistema educatiu i tota la resta de suposats triomfs del règim castrista, que per aquí encara té voluntariosos defensors.

El cas és que diu que Fidel ha fet ple traspàs de poders en el seu germà, que ara és el president de Cuba i primer secretari del partit. Per celebrar-ho, Raúl va fer el que alguns mitjans benvolents han volgut qualificar d'autocrítica (va demanar una separació clara de les tasques de govern i les del PCC) i va prometre "renovació" (que va simbolitzar en una limitació de dos períodes de cinc anys per a l'exercici d'alts càrrecs polítics i administratius). Davant d'això, recordar que Fidel té 84 anys, que Raúl ronda els 79, i que tots dos són els màxims dirigents d'una dictadura que en fa més de 50 que es dedica a arrebossar l'illa en terror i misèria, resulta gairebé tragicòmic. Diguéssim que fa de mal pair que algú es presenti com la solució a un problema quan el problema és ell mateix.

De tota manera, els Castro Bros. no són els únics que proposen canvis xocants i renovacions casposes: de fet, pels nostres rodals també en tenim prou experiència, i com més va, més. A Catalunya, per exemple, els artífexs del primer tripartit es van fer un fart de proclamar que eren el govern del canvi, i és innegable que, després dels famosos 23 anys d'hegemonia convergent, el desembarcament d'un conglomerat d'esquerres a les institucions de govern del país significava una novetat. Que ja no es podia repetir, per contra, amb el segon tripartit, per molt que els seus dirigents insistissin a entonar la cançó del canvi (el president Montilla va arribar a presentar-se a la reelecció com "el canvi real": la idea que un pugui ser el canvi d'ell mateix té ressonàncies metafísiques dignes de Blade Runner ). De la mateixa manera, era absurd que Artur Mas es postulés com una opció de canvi, perquè qui més qui menys ja té una idea prou formada de com pot ser un govern de CiU, encara que estigui integrat pels millors. I a Espanya, més enllà del cambio que va portar Felipe González a la Moncloa l'any 1982, resulta embafadora la pretensió de fer-se passar per un possible canvi, com ara fa l'estantís Rajoy respecte del musti Zapatero.

I és que els tenim més vistos que el tebeo. Però el pitjor de tot és imaginar que tots plegats es renoven, només per constatar que, com diuen els valencians, per avall no hi ha sostre.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT