No hi ha ningú més?

La facècia és pertinent perquè Ferran Mascarell exerceix el poder cultural, amb poques intermitències, des del 1985. Aleshores va entrar a l'Ajuntament de Barcelona, una mica per la porta del darrere i al costat d'en Pep Subiròs (que, notem-ho, ja ha estat aparcat) per tal d'injectar modernitat en una gestió que feia aigües. Aquesta llarga trajectòria ha acabat configurant la imatge que Mascarell és l'home per al càrrec i, en efecte, deu ser una de les persones que més ha reflexionat sobre el tema. Si hi afegim que el seu nom aconsegueix fer callar tots els recels històrics que el món de la cultura té envers Convergència, i que són justificats i exagerats a parts iguals, s'entén que Artur Mas ha fet, amb el fitxatge, una operació brillant.

Mascarell té una actitud moderna: entén la cultura com a element vertebrador de la societat, com a compendi de coneixement i valors; i, afegeixo jo, com a definidor de la identitat nacional. Aquesta és la raó del lligam estret entre catalanisme i cultura en diferents períodes, incloent-hi el de la Transició. Ara bé, si de debò Mascarell vol la centralitat de la cultura, calen dues coses. L'una, superar el concepte, tan actual, que identifica cultura amb la indústria que contribueix al PIB, perquè aquesta producció està més lligada al mercat que a l'esperit i, en general, opera en el camp de l'entreteniment. És cert que avui "tot és cultura", com mana la superficialitat imperant, però hauríem de mantenir una subtil distància entre la indústria que entreté i la cultura que defineix bones preguntes i respostes plausibles davant la vida.

És evident que Mascarell ha treballat molt bé un dels requeriments de la cultura, que és l'accés universal: la cultura com a dret. El magnífic pla municipal de biblioteques és fruit d'aquest afany. Però si aixequem el llistó del concepte, no n'hi ha prou amb la primera franja d'accés: cal anar més enllà. Aquí arribem a la segona necessitat, que és introduir la cultura humanística com a matèria a l'ESO. Molts lectors es quedaran d'una peça si els dic que això, avui, no existeix. Els alumnes reben nocions de literatura espanyola i catalana en les respectives assignatures de llengua. I prou. Ja és deficient l'estudi de, posem per cas, la història universal; la cultura directament no hi consta! Els adolescents surten de l'escola profundament incultes -poden no haver sentit a parlar mai de Shakespeare, Dante o Goethe- i mancats, per tant, de les eines necessàries per anar dues passes més enllà del mer entreteniment, que en definitiva és consum i prou. En això, conseller Mascarell, li caldrà sumar esforços amb la consellera Rigau, malgrat que el pla d'estudis és competència de Madrid. Feu trampa, sisplau (si la senyora Bozal us ho permet).

Tornem a la centralitat de la cultura. Aquí sí que se li poden fer retrets a Ferran Mascarell, que treballa la cultura catalana com si fos una cultura normal, defensada per aquest "estat propi" que diu que Catalunya necessita. Dit d'una altra manera, Mascarell no admet que aquí vivim una desigual disputa per l'hegemonia entre les dues grans cultures presents a casa nostra, la catalana i l'espanyola. Aquesta última, protegida per la legislació estatal, ens aboca a sobre tota la pressió del mercat i de la indústria espanyola. Però Mascarell opina que tota cultura feta a Catalunya és cultura catalana i encara fa dos dies sostenia que Juan Marsé i Eduardo Mendoza són això, cultura catalana, i no pas una brillant contribució catalana a la cultura espanyola. Exportarem Mendoza, doncs?

La confusió és greu perquè l'hegemonia es dirimeix bàsicament a través del prestigi, tot i que no només. Els catalans de cultura espanyola tenen a favor seu el prestigi que dóna l'Estat i els mitjans de comunicació que en defensen la primacia. És lògic que la Generalitat aculli la creació espanyola feta a Catalunya amb generositat, però no que la situï en el punt central d'atenció: que és el que va fer l'Ajuntament de Barcelona sota la batuta de Mascarell. Dit amb un exemple rotund: la ciutat es va projectar al món amb èxit i profit, i la cultura catalana no va sortir de casa. Perquè, és clar, no només "tot és cultura catalana", sinó que a sobre es promocionava la modernitat -disseny i arquitectura- com "de Barcelona". Allò era cosmopolita, recorden? Pasqual Maragall, el gran impulsor del barcelonisme progre, estava fent una esmena a la totalitat al projecte, restrictiu, de cultura (i de país) de la Generalitat. En aquest combat hi vam perdre, no cal dir-ho, els bous i les esquelles. I Mascarell hi era.

Les circumstàncies, però, no són les mateixes i Mascarell ha evolucionat també en relació amb el país. Però gestionar una cultura en disputa demana una certa gosadia. Mascarell no és un home de risc, sinó de consens. I una última cosa, conseller, que en això coincidirem: posi fre a la vocació de lord Elgin del ministeri de Cultura. Talonari a la mà, ens està deixant sense patrimoni, ni memòria. I, com els frisos del Partenó, allò que se'n va ja no tornarà.