El No vol dir No es pot

PASTANAGUES. Ha estat Felipe González qui ha confirmat el caràcter plebiscitari de les eleccions. No es pot dir que la seva aparició en escena hagi estat molt lluïda, encara que El País i La Vanguardia li hagin regalat sengles portades. Seguint la vella tàctica del bastó i la pastanaga, González va optar en primer terme per dir-nos que la independència no es produirà “sigui quin sigui el resultat electoral”, a més d’algunes barroeres analogies. Després ha reaparegut demanant una reforma constitucional que reconegui Catalunya com a “nació”, la qual cosa, si fóssim al 1982, o al 2002, tindria certa rellevància. En el moment polític actual, venir a dir als catalans el que són resulta d’una petulància excessiva. En qualsevol cas -i qualsevol persona del PSC ho hauria d’admetre-, sense la present ofensiva independentista González mai no hauria arribat tan lluny. La pastanaga, per esquifida que sigui, és el reconeixement d’un temor, d’un perill, i un intent de conjurar-lo. És el final de l’estratègia de la negació.

AMENACES. Els partits espanyols, doncs, comencen a deixar de banda allò de “S’ha acabat la broma” de García Albiol. Se centren, més aviat, a desanimar els votants independentistes amb pressions incendiàries. En l’acte de presentació del Manifest del Far, signat per totes les patronals i cambres de comerç catalanes excepte -esclar- Foment del Treball, economistes de prestigi com Jordi Galí, Miquel Puig i Xavier Sala i Martín van desmuntar dues de les amenaces que més sovint s’esgrimeixen des del costat unionista: el futur de les pensions i la possible sortida de la Unió Europea i de l’euro. Recomano rellegir les seves paraules, perquè desmenteixen el tòpic que diu que l’independentisme es nodreix només d’il·lusió. Això no vol dir que no hi hagi incògnites; n’hi ha moltes, perquè el cas català no té precedents i perquè el que passi o no passi depèn, en gran part, de la voluntat política de les parts. I aquí és on entrem en el terreny de l’amenaça: el govern espanyol, lluny de convence’ns de les bondats de la unitat, es dedica a recordar-nos, no pas el que passarà, sinó el que intentaran que passi perquè Catalunya, com a estat independent, s’estavelli sense remei. Una Espanya democràtica hauria de desitjar que Catalunya, independent o no, tirés endavant, encara que només sigui pels milers de catalans que se senten espanyols, o per la dependència econòmica mútua, o fins i tot -és un dir- per respecte a un procés immaculadament democràtic. Però això no passa, ni sembla que hagi de passar. S’està posant sal a les ferides, i això és dolent en qualsevol escenari de futur.

DIGNITAT. No sé si les amenaces i les pressions impressionaran una part de l’electorat català. Però és evident que són munició per als independentistes, que al demanar el vot saben que al seu plat de la balança no hi ha només l’estat català amb les seves ànsies de progrés i regeneració, sinó també el dret a decidir, el poder del vot ciutadà, la dignitat -en resum-. Dir que SÍ vol dir “Sí que volem”, mentre que dir que NO significa “No podem” o, més exactament, “No ens deixen”. La voluntat contra la resignada obediència. La màgia oblidada de la papereta dins l’urna. Si les dinàmiques discursives segueixen per aquesta via, el camí de la sobirania estarà més a prop de la meta.