Publicitat
Publicitat

Carta a Margaret Thatcher: nostàlgia del present

Senyora Thatcher, s'acaba d'estrenar 'The Iron Lady', una pel·lícula sobre la seva vida que retrata el seu estat actual de salut, amb 86 anys i un grau molt avançat de demència. Veure tanta fragilitat en una dona que havia sigut tan forta no ha deixat a ningú indiferent.

El cap de setmana passat vaig ser a Londres a l'estrena de la pel·lícula. Estigui tranquil·la, perquè la seva capacitat per remoure les baixes passions dels britànics es manté intacta. Tothom sortia del cine remugant. Els que l'estimen es queixaven que l'haguessin escarnit. I els que l'odien lamentaven que l'haguessin humanitzat. Els uns deien que la seva brillant gestió política havia quedat reduïda a la imatge patètica d'una senyora gran que veu visions i que s'imagina que el seu marit encara és viu. Els altres es queixaven que l'havien fet més persona del que mai va ser i que la pel·lícula passava de puntetes sobre tots els temes espinosos que van marcar la seva estada als anys 80 a Downing Street.

En el fons d'una i altra reacció, el tabú encara no superat de la demència. La por de veure en una pantalla de cinema que ni les persones més poderoses i amb una ment més privilegiada se salven d'encarar l'últim tram de la vida amb un trastorn que els anul·la la memòria. Fa cosa pensar que tothom parla de la seva pel·lícula i que vostè no només no l'ha vista, sinó que ha oblidat molts dels grans moments de la seva vida que s'hi expliquen.

Per això el primer ministre britànic, David Cameron, hauria preferit que The Iron Lady s'hagués estrenat quan vostè ja no hi fos. Cameron demanava una mica de paciència, però el món va molt de pressa. Tan de pressa que ja sentim nostàlgia del present. Encara no hem acabat de viure un fet que ja el volem convertir en pel·lícula: la Casa Blanca assassina Bin Laden, Hollywood ja en prepara la cinta. Aviat la començaran a rodar i arribarà als cinemes el desembre d'aquest 2012.

Però vostè a la pel·lícula ho deixa molt clar: "El que importa és el que pensem, no el que sentim". I el seu pensament liberal s'explica molt bé quan resumeix als seus ministres el per què de les retallades: "La medicina que estem aplicant és molt dura, però és la que el pacient necessita per viure". Segur que més d'un dels nostres governants ja té penjada aquesta frase a la porta del seu despatx. Ara ho demana la Merkel. Però la Thatcher, si pogués, també ho faria.

P.D. Tots tenim gent a prop amb algun tipus de demència. Quan Ronald Reagan va morir d'Alzheimer el 2004, vostè va anar al funeral. No devia ser fàcil dir adéu a l'amic i aliat quan a vostè ja feia quatre anys que li havien diagnosticat els primers símptomes de demència.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT