Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Nostàlgia del que érem o el que semblàvem

Un luxe escoltar com parlen de lideratges Jordi Pujol, Felipe González, Miquel Roca i altres convidats il·lustres d'Esade. Són història viva, i quan els sents analitzar amb passió fets que han protagonitzat t'adones que: 1) el seu és un testimoni privilegiat, et fan de crític els actors, i 2) precisament per això no poden ser objectius per més que ho intentin. Apareix el tema de la desconfiança entre Catalunya i Espanya, i Ferran Requejo conclou que s'ha passat de l'ambigüitat a l'hostilitat. Roca admet, sincer, que se sent més còmode en l'ambigüitat, que no creu en la pornografia de dir-se les veritats crues. Sent nostàlgia per l'època dels consensos de la Transició "en què havíem trencat amb les confrontacions". Trobo entranyable el possibilisme de Roca i me'l crec. Vull dir que em crec que ell se'l creu. Com a pare de la Transició manté la fe (no intacta, però viva) i dóna per fet que es va trencar amb les confrontacions i es van obtenir consensos. Jo, que no hi era, temo que potser no eren tals consensos, potser només ho semblaven, si s'han esfumat de cop i hem reculat fins a la casella de sortida, o més enrere. Si el plaer era fingit l'enyorança és menys justificada. I no té marxa enrere: ¿qui pot aparentar il·lusió per la màgia quan n'ha descobert el truc? Tornar a ser el que eres és difícil, tornar a ser el que només semblaves és impossible.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT