El PP, a la consulta del metge
Un metge li diu al seu pacient: “Vostè hauria de deixar de masturbar-se”. El pacient, preocupat: “I fins quan, doctor?” I el metge: “Home, com a mínim fins que surti de la consulta”.
L’acudit és aplicable a la política actual, i potser sobretot al PP. El primer partit d’Espanya, que ocupa per majoria absoluta el govern de l’Estat, viu en un permanent estat d’autosatisfacció que té un punt d’obscenitat. Aquí el metge seríem els ciutadans i el pacient seria el Partit Popular, que té una malaltia en estat molt avançat que es diu corrupció. En lloc de preocupar-se’n, com seria lògic, prefereixen palpar-se a veure si troben algun motiu per excitar-se i complaure’s a ells mateixos. Congrés rere congrés, el PP s’obstina a dibuixar una estampa fictícia dins la qual ells són els bons gestors i els destinataris naturals del favor electoral de la ciutadania, mentre que tots els altres (siguin PSOE, Podem, Ciutadans o els partits catalanistes) són una mena de pesta bubònica que cal eradicar així com sigui.
Un partit de govern, i més quan es tracta del principal partit de govern, no pot viure en un estat d’autisme permanent, a l’espera que els seus adversaris caiguin davant de la seva interminable exhibició de tocaments. “ No me beso porque no me llego ” és una frase castellana clàssica per definir una persona creguda i autosuficient, que menysprea els altres perquè sobrevalora les seves qualitats. Però és que el PP ha arribat a la curiosa conclusió que sí, que hi arriba, i es passa el dia besant-se compulsivament. Com que la resta del món no acaba de valorar la seva acció de govern així com desitjarien, doncs ells mateixos d’encarreguen de fer-se els elogis que consideren necessaris.
Que el president espanyol, per posar un exemple, insisteixi un dia rere l’altre en el sermó de la recuperació econòmica, quan té al davant un panorama devastat de quatre milions i mig d’aturats, és una situació absurda que recorda molt l’acudit del començament de l’article. Deuen tenir assessors i spin doctors (com diu el Toni Aira) que els recomanen aquesta actitud de “ sostenella y no enmendalla ”, però a la resta del món encara civilitzat ens costa molt de creure aquest discurs. Poden dir el que vulguin o puguin, però els resultats són els que són. A les portes d’una intensa temporada de comicis, alguns encara recordem el sabotatge que el PP ha fet al seu propi programa o imatges com la del president Rajoy fugint literalment dels periodistes per l’escala d’incendis del Senat. Han estat uns anys francament desastrosos, en què si s’ha produït alguna millora (i molt discutible) en la vida quotidiana de la ciutadania, ha estat no gràcies sinó a pesar de l’acció de govern del PP. La reforma laboral era una enganyifa, i la política laboral ha estat una calamitat que tenia precedents però que no havia donat mai unes conseqüències tan penoses. Per favor, que prenguin nota de l’acudit i, després d’avaluar el seu propi deteriorament, els dirigents del PP esperin al moment de sortir de la consulta.
