Publicitat
Publicitat

Harmagedon al carrer Nicaragua

La notícia no va ser l'ou, sinó la dignitat i l'elegància de Miquel Iceta a l'entomar-lo. Eren les vuit i cinc i l'apocalipsi era ja inevitable. L'impacte va ser tan sols una metàfora instantània del fracàs, com un recordatori maleducat de tots els anys en què el PSC cavalcava autoenganyant-se sobre el cavall del poder.

Iceta es va treure un mocador de la butxaca, es va eixugar el rovell impertinent i va seguir parlant amb la humilitat que el PSC no ha tingut tots aquests anys. La derrota era per fi assimilada, ja no calien les velles excuses. Perquè aquest és un partit que portava ja molt de temps en caiguda lliure però es va saber salvar en el temps de descompte amb un pacte de govern que convertia en guanyadors els escons perdedors. El 2006 es va amagar la desfeta amb una tesi curiosa: la victòria no són els escons, la victòria és governar. Més que un projecte, hi havia voluntat de poder. Alguna cosa no quadrava, però el govern conquerit a última hora és com la victòria injusta a la tanda de penals, amb la copa a la vitrina ningú recorda els errors.

El cúmul de despropòsits ha estat inesgotable, però el principi de la fi comença el dia en què l'aparell fabrica la teoria que el problema del primer tripartit ha estat Maragall i el foragita de mala manera. S'interioritza la tesi que el problema han estat les maragallades i es tria Montilla per fer un gir de 180 graus. Contra la llibertat de Maragall, la disciplina de l'aparell. Contra les paraules genials, el silenci dels fets. Es construeix un candidat no per convicció sinó per oposició, vet aquí un flashback mourinhista. El resultat és que es passa dels 52 i 42 escons de Maragall als 37 de Montilla. És un càstig exemplar, però es llegeix com un premi. No hi ha temps per a l'autocrítica i el segon tripartit es forma pels pèls. Continua la depuració maragalliana: a Tura, la millor consellera del primer tripartit, li donen una cartera de segona divisió i l'arraconen. Enmig de tot, un president perdut, sense lideratge, incapaç de defensar els seus socis de govern i encara menys de cohesionar-los. Ja al final, arriba la sentència del Constitucional, i passa en un temps rècord de convocar la manifestació del 10-J a fer companyia a la presidenta del TC el dia de les forces armades.

En el tram final, i després de sis anys i mig pactant amb ERC, el PSC fa un gir espanyolista, perd la C i muta en un improvisat PSOE regional. Mentre alguns consellers de l'anomenat sector catalanista reclamen grup propi a Madrid, Nicaragua s'ha entregat a Ferraz. El colofó és una campanya electoral que sembla ideada per David Madí, en la qual algú fa cometre a Montilla un error infantil: renega del tripartit i, lluny de fer-ho en un míting, ho converteix en una falca de ràdio de pagament. Destrueix tot el relat sobre l'obra de govern, i la devastació arriba als seus socis, abandonats a última hora per Montilla. I com era de preveure, el 28-N arriba el gran Harmagedon: 28 diputats. És la maledicció del 28. El pitjor resultat de la història del PSC, una xifra que l'apropa a la intranscendència.

El PSC és davant del seu últim dilema: ser ell mateix o ser només PSOE. A una banda, Castells i Tura intenten solitàriament i descoordinats defensar la C de Catalunya de les seves sigles, i els acompanya la veritat de les urnes: tanta història amb el vot del cinturó, i al final la pèrdua ha vingut pel mal anomenat vot de Sant Gervasi. A l'altra banda, l'aparell fa la seva última maniobra, i posa el perdedor a pilotar la reconstrucció. No s'enganyin, Montilla no se n'ha anat. Simplement torna a la sala de màquines. I mentrestant, els lampistes sospiren perquè el soroll, ni que sigui el de la divisió interna, silenciï el debat de veritat. Passen els dies i ningú ha verbalitzat encara l'últim tabú: canviar tot l'aparell del PSC. La catàstrofe no és culpa només de Montilla, sinó d'una estructura que ara intenta a la desesperada protegir-se a ella mateixa. El drama és a la sala de màquines. Si no la canvien ràpid, és a dir, abans de les municipals, el PSC corre el risc d'autodestruir-se i Catalunya de quedar-se sense oposició.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT