Pancartes contra La Sexta
Diumenge a la nit El objetivo d’Ana Pastor, a La Sexta, va instal·lar el plató al bell mig de la Puerta del Sol per analitzar en directe què en queda, cinc anys després, del moviment del 15-M. El convidat era Íñigo Errejón. El resultat es va acabar fent insuportable per culpa del rebombori que va provocar la iniciativa: l’escenari improvisat es va veure envoltat de gent que van començar a cridar, xiular i mostrar pancartes en contra de La Sexta i l’espectacle televisiu en general: “¡Fuera de la plaza, no es un plató!”, “La plaza es nuestra, no de La Sexta!”, “¡Televisión, manipulación!” i “¡Fuera de aquí!” eren algunes de les consignes que es podien llegir o escoltar des del sofà de casa. Pastor hi va anar fent referència amb naturalitat: “Hay algunos que están pidiendo que se cierre La Sexta”, deia la presentadora. Però també li va servir per justificar la filosofia del programa. “Desde las azoteas a la gente no se la escucha”, deia Pastor, donant a entendre que qui havia baixat a peu de carrer per escoltar-los tot i les conseqüències era La Sexta. Una lectura amb el punt de demagògia propi de l’espectacle televisiu que intenta atribuir-se unes virtuts i una voluntat de servei que són, en realitat, més teatrals que autèntiques.
Pel que fa al contingut, El objetivo 15M era un programa més, d’estructura convencional, que s’hauria pogut fer exactament igual des del plató de sempre. Hi van entrevistar també Margarita Robles, acabada de fitxar com a número dos del PSOE, per deixar anar el seu argumentari polític, que s’allunyava totalment de la temàtica principal.
A l’hora de la veritat, el que vèiem era un escenari alçat per sobre dels caps de la gent, a qui es mantenia a una distància prudencial gràcies a unes tanques de seguretat controlades per vigilants. La proximitat amb el carrer és una medalla molt lluent que al periodisme li resulta fàcil de penjar-se, però és també una frase molt barata de dir i molt fàcil de fingir. Que cinc anys després de l’esclat de la manifestació dels indignats sigui un plató qui ocupi el seu lloc a la plaça és una al·legoria del que pretén l’espectacle televisiu. Subliminarment es conquereix el seu espai mediàtic, es capitalitza la repercussió del moviment, s’escenifica el rol d’intèrpret exclusiu i oficial i es fa una apropiació dels valors més nobles de la protesta. Però el que en realitat vam veure va ser un programa convencional que va utilitzar els indignats, l’espai simbòlic i les seves pancartes com a simple decorat per donar-se una imatge periodística.
