Publicitat
Publicitat

Partits de bona voluntat

Està molt estesa entre els catalans la tendència a judicar intencions més que no pas realitzacions. Això té l'inconvenient de suposar una transparència de la voluntat abans no s'hagi concretat en accions, i de sobrevalorar la retòrica o, pitjor, deixar-se atrapar en l'esca de mots manipulats. Al capdavall som menys pragmàtics i més sentimentals que no ens pensem. I els sentiments no porten aparellada garantia d'intel·ligència o de moralitat. La bona voluntat és tautològica i sovint es confon amb els desitjos. Hi ha, a més, el problema de determinar què fa bona la voluntat. Kant cregué esbrinar-ho suposant un a priori pràctic, l'anomenat imperatiu categòric, consistent en la possibilitat d'universalitzar tota determinació de la voluntat. Per posar-ne un exemple: ¿és legítim subvencionar amb diner públic un diari que ha treballat per la victòria d'un determinat partit? Per decidir-ho caldria que el govern subvencionador es preguntés si, estant a l'oposició, també consideraria lícit que un partit rival destinés els diners dels contribuents a premiar grups de comunicació afins; en altres paraules, si la conxorxa entre poder i premsa és moralment generalitzable.

Jo sento no estar d'acord amb les persones que opinen que és un error mesurar la força social de l'independentisme per la seva capacitat de convocatòria política. Aquestes persones creuen que la meta és cada cop més a prop perquè hi ha independentistes a tot l'espectre polític. Caldria saber quants dels que es declaren a favor de la independència a les enquestes expressen alguna cosa més que una preferència abstracta i quants una voluntat de moure la realitat. Però fins si es pogués comprovar que d'aquests últims n'hi ha a tots els partits, l'únic que sabríem amb seguretat és que algunes persones han tallat definitivament els ponts entre raó i voluntat, fins i mitjans, convicció i conservació. El més sorprenent d'aquests casos hipotètics al si de partits antiindependentistes no és la contradicció en ella mateixa sinó el malabarisme de mantenir un peu a cada riba malgrat la filosofia explícita dels partits, rubricada mil i una vegades amb actuacions contràries a la suposada voluntat d'aquests militants.

No hi ha cap dubte que a la independència li cal sumar voluntats que encara no s'hi han decantat, però és irracional considerar com a factors de la suma partits que en són constitutivament refractaris. Les persones sovint canvien, els partits difícilment. Si la independència ha de ser alguna cosa més que una sensibilitat al si d'una maquinària de poder, cal que la transversalitat es decanti a favor de partits conscientment i compromesament independentistes. De les grans coalicions sense idees vertebradores no se'n pot esperar res més que un statu quo grapejat. Ara, si el que es pretén és que la independència no passi de ser una idea, sempre és possible fer confiança a partits que apleguen voluntats sota el paraigua de la indefinició i en desplacen els objectius cap a horitzons utòpics condemnant-los a no ser mai immanents a la política dels fets.

Bo, diu Kant, és allò que mou la voluntat per mitjà de les representacions de la raó; per tant, no a partir de causes subjectives (per exemple, els sentiments) sinó per motius objectius, o sigui, per raons que serien vàlides per a tot ésser racional. Que la independència és racional ho demostra que ningú que en gaudeixi la cedeix mai voluntàriament. El dret d'autodeterminació val per a tothom o per a ningú; d'aquí ve que els pobles dominadors no el neguin com a dret abstracte i s'estimin més atacar la personalitat dels pobles que el reivindiquen considerant-los no com a finalitat en ells mateixos sinó com a mitjà per als seus propis objectius. No cal dir que aquest és el cas d'Espanya, entitat projectada per una historiografia que ha fet de les nacions sotmeses mitjans per a una finalitat superior .

L'alternativa pactista a l'independentisme respon interessadament, és a dir, en virtut de finalitats particulars o secundàries, al fet que al catalanisme hi ha l'aspiració a una plenitud d'autogovern i que aquesta aspiració coincideix amb allò que determina la raó. Però el pactisme troba compatible descuidar aquella aspiració amb conservar una certa catalanitat. Potser sí, tot i que cada cop hi ha menys evidència d'aquesta conservació. Ara, el que no és compatible amb el pactisme és la consecució d'aquella plenitud, per l'òbvia raó que mai ningú s'ha alliberat pactant amb l'amo. Les crisis cal aprofitar-les per reduir l'adversari. Si en lloc d'estimbar-lo en la seva inoperància l'ajudem a refer-se, assegurarem que algun dia torni a reclamar-nos l'ànima en virtut de la submissió que ja li hem atorgat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT