Premi als cantautors i escoltautors
“M’IMPORTEN POC els comentaris sobre el Nobel. Encara visc fora del premi, anem per camins separats i encara no ens hem ajuntat. Per importants que siguin, no crec que afectin tant la nostra vida interior. Per descomptat que són coses grans i meravelloses, però les relacions amb la meva néta em preocupen igual o més”. M’ho va dir Svetlana Aleksiévitx, i ho celebro per ella, perquè això de rebre premis tan mediàtics es converteix en un pim-pam-pum, com sap Dylan des que ha tingut la sort de tenir la desgràcia de guanyar el de literatura. L’autora, que ara s’aboca a l’amor com a última esperança per creure en alguna cosa i com a gran tema (que en fa, d’anys, que ho saben els cantautors, que l’amor és el gran tema), també em deia: “Mai podria ser tan sincera com els meus personatges, són inigualables”.
Ara la pregunta és per què Dylan. La notícia em va alegrar un dia plujós, i encara vaig riure més davant dels previsibles tremendismes apocalíptics dels guardians de la veritat i de la puresa que treien del calaix de tòpics l’artilleria elitista i la llista de retrets barats, des del que no accepta que un cantant faci literatura fins al que accepta cantant com a animal de companyia literària però hauria d’haver estat un altre. Ja sol passar, que si no ets al jurat, no sempre trien el teu candidat.
Vaig viure el Nobel a Aleksiévitx com un homenatge i reconeixement a la vida i la poesia expressada en prosa dels seus estimats personatges anònims, i celebro el que rep Dylan com un aplaudiment als cantautors i sobretot als escoltautors. Cantaires i poetes fan bona parella, i aconsegueixen que molts versos arribin al cor o a l’ànima, que emocionin, que inspirin, que transformin. No sé què és literatura, ni què és poesia, ni qui ha de guanyar el Nobel, només sé que alguns cantautors m’han fet tremendament feliç i em premien cada dia amb una companyia impagable.
