Públics i privats
EN RETIRADA. Enèsima mala notícia al món de la comunicació: el diari Público desapareix del quiosc. Qüestions empresarials a part, el decés es pot interpretar d'una manera al·legòrica: el pensament d'esquerres, l'opinió progressista, es bat en retirada davant el tsunami liberal, la supremacia del discurs únic. Aquest monòleg incessant ha estat un dels efectes més perniciosos de la recessió econòmica. Un discurs que nega alternatives i que té com a premissa bàsica la demonització del sector públic, presentat com a antítesi de la llibertat i de la iniciativa individual. El diari Público era un mitjà privat, però el seu nom de pila demostra fins a quin punt aquesta qüestió és al bell mig de la batalla ideològica. No cal dir qui està guanyant aquesta batalla; i no només als quioscos.
EL MISSATGE. Res publica , Universitat, el Comú, Generalitat, són diferents termes que hem usat per definir el que no és particular, sinó de tothom. Rere aquests conceptes polítics hi ha valors més profunds, com la solidaritat, l'esperit comunitari, que comencen a estar també sota sospita. El discurs liberal ha forjat la seva pròpia èpica, la de l'individu, la del risc individual, la de l'esforç i la recompensa. Una nova cara per al darwinisme social. Ens presenta el sector públic com un cau d'aprofitats i ganduls, una teranyina de traves i extorsions, una font inesgotable de despesa inútil. Aquest discurs té molta sortida als EUA, però a Europa era considerat un pèl extremista fins que la crisi econòmica li ha donat volada. El deute desbocat ha criminalitzat la despesa pública. L'estat, l'erari, són ens externs i abstractes, un enemic emboscat. El missatge ha tingut tant d'èxit que ha aconseguit que molta gent s'oblidi que l'adjectiu públic els ateny directament. Paul Krugman ho destacava fa uns dies en aquest diari: en molts estats americans de vot republicà més del 40% dels perceptors de subsidi d'atur, assegurança de salut o del Medicare afirmen que no han rebut mai "cap ajut públic". Aquesta absurda desafecció cap al que és públic o comunitari és la principal victòria ideològica de la dreta.
LA POTINERIA. L'esquerra política i mediàtica ha estat igualment irresponsable quan ha intentat desprestigiar els mots privat o empresari . Ha tendit a simplificar d'una manera pueril els conflictes socials. Ha sacralitzat el subsidi enfront de la responsabilitat individual. Només a contracor admet que dins de la funció pública hi ha privilegis insostenibles. Els mateixos funcionaris clamen contra la "privatització"... però actuant en defensa dels seus interessos individuals, que no sempre coincideixen amb els dels usuaris o els consumidors -és a dir, el bé públic-. Amb tanta potineria el concepte públic ha acabat per estar en crisi, però si bé hem de ser clars en plantejar la seva reforma, i estrictes en exigir-li la màxima transparència i austeritat, hem de ser també clars en defensar tot el que hi ha darrere. Públic deriva de poble , de la mateixa manera que política ve de polis ; Aristòtil reivindicava l'home com a animal polític que parla i es preocupa del que és comú. Per als que fugien de l'àgora i només es preocupaven dels seus interessos privats, els grecs antics tenien un altre terme: idiota .
