Publicitat
Publicitat

Quina ONU té Líbia?

Cap a l'any 2000 vaig encapçalar les negociacions d'un contracte amb l'ONU. El llarg procés va finalitzar amb un esprint a Nova York que va durar alguns dies. Abans d'aquest afer jo tenia una idea molt vaga i negativa sobre l'ONU. Després d'entrar en contacte amb la institució no em va quedar més remei que reafirmar-me en l'opinió que ja tenia: l'ONU ha esdevingut una gran i inoperant organització. Sovint fa més nosa que res. ¿Vull dir que no fa falta una organització com aquesta? De cap manera. Simplement que convindria transformar-la en un organisme nou. Les raons que hi veig són dues: administratives i polítiques.

Les administratives són les lògiques de qualsevol gran burocràcia pública, però pitjors pel fet que l'ONU és una organització multigovernamental i es manté gràcies a les contribucions dels països. No només és un cos de funcionaris enorme sinó que, a sobre, viu dels diners que proporcionen els estats membres. És el descontrol administratiu més absolut. Aquest és, també, el greu llast de la Comissió Europea. Un funcionari de l'ONU és el que aquí coneixem com "un gos sense collar". L'actitud, sobretot en una ciutat com Nova York, se la poden imaginar: el temps productiu i el seu aprofitament són cosa del passat. El deteriorament de l'organització al llarg del anys és un fet visible: tot allà és rònec i suat. Constitueix, per dir-ho en llenguatge novaiorquès, un " yesterday shushi ". Tenint en compte la globalització i la complexitat que se'n deriva, està pendent la posada al dia de la regulació i el control de les burocràcies internacionals. Una antiga funcionària de la Comissió Europea em comentava el poder d'aquests buròcrates per alentir i, fins i tot, impedir que determinades decisions polítiques es duguin mai a terme.

Però si avui parlo de l'ONU és més aviat per posar en evidència la seva inoperància política. Ens trobem amb greus conflictes internacionals que podrien escurçar-se sensiblement. Per contra, les dilacions degudes a la intervenció de l'ONU creen efectes devastadors. Es garanteix que els rebels libis no siguin atacats per Gaddafi, però no es permet subministrar-los armament, la qual cosa afavoreix el tràfic il·legal d'armes. I allarga i perverteix el conflicte innecessàriament. En el cas de Síria estem davant un posicionament de l'ONU vergonyós que fins i tot obliga governs de la zona a desmarcar-se'n. A Somàlia uns terroristes volen imposar la llei islàmica a tot el país, la gent mor a milers, i ningú els crida l'alto.

El multilateralisme està bé sempre que els que seuen a la taula siguin gent de fiar. Durant molts anys se'ns ha martellejat amb el multilateralisme conseqüència d'un antiamericanisme pueril. I el resultat és que ens trobem avui que les democràcies occidentals són sovint bloquejades per dictadures (Xina) o pseudodictadures (Rússia). Però també per altres estats emergents on la democràcia o bé és de paper de fumar, o els seus nivells de corrupció i inoperància la converteixen en una forma de govern poc garant de la llibertat (Brasil, Índia o Sud-àfrica). El resultat hauria de portar-nos a la reflexió. És molt perillós que dictadures condicionin estats democràtics tot marcant com s'han de gestionar els afers internacionals.

A mesura que han anat passant els anys l'ONU ha esdevingut una eina útil per als que volen afeblir els mecanismes dels països occidentals. Pitjor encara: per als que creuen que la democràcia és un sistema decadent. Perquè l'ONU guarda els vicis de la Guerra Freda. No és bo que estats autocràtics puguin obstruir permanentment accions internacionals que semblen lògiques. Autocràcies que s'excusen dient que defensen formes d'idiosincràsia social locals que els occidentals no entenem. Sense anar més lluny, la susceptibilitat que poden aixecar les actuacions de l'OTAN són legítimes quan es manifesten en societats democràtiques. Però no són acceptables provinents de governs de països on la gent no és lliure. Decididament em decanto per l'unilateralisme d'una democràcia prepotent abans que pel multilateralisme d'una munió de dictadures.

¿Que les democràcies de tall occidental tenim interessos? I tant! Totes les persones i els països n'han de tenir, altrament mal senyal (un dels problemes de Catalunya és que sembla que no tingui forts interessos propis a defensar). Però hem de ser conscients que, abans de jugar en tota regla i cedir poder, les normes han de ser netes. La democràcia és un sistema fort, però requereix ser defensada. I lluny de reforçar aquesta actitud, l'ONU s'ha acostumat a donar cobertura a tot el que serveixi per fastiguejar les democràcies occidentals.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT