Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Rajoy es fa l'ocurrent

"Cal fer un petit esforç, es tracta de pocs euros al mes", va reflexionar don Mariano, per animar el personal, fent referència a la nova bateria de retallades i estrangulacions diverses que el seu govern ha decidit aplicar a les ja perplexes butxaques dels súbdits del Regne d'Espanya. Ho va dir des de Colòmbia, on una universitat ha tingut l'acudit d'investir Rajoy doctor honoris causa . Abillat amb la toga i el birret, i amb aquell gest que sol fer amb la boca, com si provés d'inflar un globus assegut a la tassa del vàter, el president espanyol em va fer pensar -no em demanin per què- en el Follet Tortuga.

Imbuït tal vegada per l'honor acadèmic que se li dispensava, l'home que sap què és el que cal fer ha disposat que el preu de les matrícules universitàries es dispari fins a duplicar-se (o a triplicar-se en el cas de Catalunya, perquè aquí sempre anem més sobrats que ningú). És obvi que aquesta mesura, sumada a l'escapçada de 3.000 milions en Educació, redunda en benefici directe de la qualitat de l'ensenyament, així com de la formació dels talents que necessita Espanya (Es-pa-nya) per continuar sent el país capdavanter en R+D que ha estat des dels temps de don Pelayo. Total, que la universitat per a qui se la pugui pagar, igual que els medicaments dels pensionistes (un tema en què, altre cop, a Catalunya es produeix el conegut efecte solidaritat, consistent a pagar les coses dues vegades amb un gran somriure a la cara). Serem més rucs, però, com que diuen que la funció crea l'òrgan, desenvoluparem una gran resistència a les malalties, ni que sigui per impossibilitat de pagar-ne els remeis. O directament ens n'anirem a l'altre barri, que no deixa de ser una solució òptima per deixar de causar càrregues a les arques públiques.

Davant d'aquest panorama, a l'amic Mariano no se li acudeix altra cosa que parlar de petits esforços i d'alguns euros al mes: xavalla, com aquell qui diu, per anar tirant. Home, si ens han de munyir que ens munyin, però seria un detall que s'estalviessin els sarcasmes. Perquè això, un sarcasme, és com sonen les paraules del president de les Espanyes quan al voltant d'un 25% de la població activa continua a l'atur, quan els que encara tenen feina veuen com el seu poder adquisitiu s'assembla cada dia més a l'increïble home minvant, quan els impostos amenacen de deixar-nos amb sense carcanada i quan el mateix govern que dirigeix (és un dir) aquesta situació decreta simultàniament una vergonyosa amnistia fiscal per als pocavergonyes de més capacitat.

Naturalment, però, Rajoy no pretén burlar-se dels acollonits ciutadans: senzillament li succeeix que la famosa síndrome de la desconnexió total respecte de la realitat, que acostumen a patir tota mena de governants, ha fet estralls en ell a una velocitat inusitada. Però cal anar amb compte amb algunes manifestacions, perquè el poble pot ser ruc, però no per això deixa de ser suspicaç. Mira que si algú s'aixeca un dia de mala lluna i fa una crida a la desobediència fiscal...

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT