Referèndums
VOLUNTAT. La Unió Europea es trenca però no són els britànics els que l’han esberlat. Ells només han fet l’esvoranc més gran. Ara fa un any d’un altre referèndum existencial. A principis de juliol del 2015, els grecs van votar massivament contra l’acord amb els creditors internacionals que Alexis Tsipras negociava a Brussel·les. Un no contundent. “Ningú pot ignorar la voluntat d’un poble”, sentenciava un Tsipras victoriós la nit electoral, inconscient que ell mateix trairia aquell resultat en qüestió de dies i firmaria unes condicions encara més dures. Els grecs van parlar i la resposta europea -alemanya, per ser més exactes- va ser amenaçar-los amb el Grexit. El que està en joc no és si Grècia continuarà o no a l’euro -va admetre aleshores el president francès, François Hollande- sinó “la nostra concepció d’Europa”.
París i Berlín es van enfrontar sobre els límits del seu poder per reescriure la Unió. Aquell divorci franco-alemany s’ha consumat després del referèndum al Regne Unit.
PRIORITATS. Ara són els britànics els que han posat la Unió contra les cordes. Els que s’han rebel·lat contra una Europa origen de tots els mals, fins i tot d’aquells decidits a Londres. Hollande ha reclamat una desconnexió ràpida i un missatge de fermesa contra el Regne Unit que freni qualsevol temptació referendària en un altre estat membre. Merkel -aliada fins avui de Cameron- demana “calma” per no dividir més la Unió.
Els britànics no tenen pressa. La seva prioritat ara és no trencar el país. Després, els que quedin de les lluites fratricides obertes als grans partits ja decidiran quan i com volen negociar amb Brussel·les. La integritat del Regne Unit contra la integritat de la Unió. Els temps d’uns xoquen contra els dels altres.
El referèndum del Brexit ha sigut la culminació de dues dècades de campanya contra Brussel·les, atiada per elits educades en escoles privades, hereves del discurs euroescèptic de Margaret Thatcher i de l’aversió històrica del Regne Unit a la integració política. Però el resultat de dijous també és fruit de la supèrbia europea. D’una Unió que menysté referèndums i l’oposició a les urnes i al carrer. És conseqüència d’uns líders que han prioritzat l’economia a la justícia social, que han imposat governs tecnocràtics quan ha calgut i han tolerat el populisme si forma part del seu propi grup polític. Uns governs que han reescrit la idea de solidaritat transnacional que representa la UE.
RESPOSTA. Fa més d’un any, l’informe sobre la UE encarregat a cinc expresidents europeus sentenciava que “arran de la crisi [financera] Europa està cada vegada més dividida, sumida en disputes internes, incomprensibles per als ciutadans del carrer, i amb una absència gairebé total de perspectiva”. Des d’aquell diagnòstic la realitat no ha fet més que empitjorar.
No es pot salvar la idea d’Europa sense un millor control democràtic, sense recuperar la confiança de la ciutadania i sense encarar obertament que, des de la gran ampliació del 2004, ja no hi ha un únic projecte europeu, una “única concepció d’Europa” -com deia Hollande-, sinó diverses i, de vegades, contraposades. Per evitar l’obertura d’un cicle de desintegracions, la resposta no pot ser la sabuda “més Europa”, sinó una Europa millor.
