Ja no hi ha solució per a Alep
La represa de les maniobres d’evacuació de la població civil (seria més exacte dir-ne supervivents del genocidi) d’Alep no es pot agafar, malauradament, ni tan sols com una petita alenada d’aire després de la catàstrofe. L’evacuació ha estat interrompuda i obstaculitzada des del primer moment pels qui són responsables de dur-la a terme, i no és estrany que sigui així, perquè són els mateixos soldats que tot just fins al dia anterior es dedicaven amb totes les forces de la seva artilleria a massacrar la població civil de la ciutat. És com pretendre ordenar a uns gossos rabiosos que, després d’acarnissar-se amb una guarda de xais, es facin càrrec d’arreplegar i dur a un lloc segur les ovelles que pel motiu que sigui no han arribat a matar. Les ordres poden haver canviat oficialment, però la lògica continua essent la d’una guerra degenerada en caos en què no es respecten nens, ni dones ni malalts.
En una reunió del Consell de Seguretat de l’ONU de la setmana passada, la representant permanent dels EUA a l’organisme internacional, Samantha Power, va comparar la situació de la població a Alep amb la d’altres genocidis, com el de Ruanda, Srebrenica o Halabja, i en va acusar amb amargor Rússia i el govern sirià. La resposta que va obtenir del seu homòleg rus, Vitali Txurkin, no va poder ser més crua, ni tampoc més cínica. Li va etzibar a Power que no volgués fingir que era “la mare Teresa de Calcuta”, i a continuació li va recordar la sang vessada pels mateixos EUA: “Recordi quin país representa vostè! Recordi el seu propi historial! I només després de fer-ho, provi d’argumentar des del punt de vista moral o des de qualsevol altra superioritat. Crec que Déu i la història arribaran a comprendre qui té la culpa de què”.
A hores d’ara no es té notícia que Déu s’hagi manifestat sobre cap guerra o genocidi, i pel que fa a la història no acostuma a ser escrita pels vençuts, sobretot si són morts. Per contra, sí que es té abundosa referència de governants, o d’emissaris de governants, furgant en els crims comesos per altres nacions amb la finalitat de justificar les atrocitats que comet la pròpia. És una lectura de la realitat, i de la humanitat i les seves peripècies, que (com va fer Txurkin) rebutja d’entrada qualsevol consideració moral (una “superioritat”, un article de luxe que només es pot consumir en temps de pau, i els temps de pau són els períodes que transcorren entre dues guerres) i que parteix de la premissa que, si tal altra nació ha assassinat massivament nens en algun episodi de la seva història, la seva nació no ha de renunciar a fer-ho per ser més temuda i respectada. Per ser més gran i més poderosa, que és la raó de ser de tota gran nació. Aquest discurs imperialista, combinat amb les declaracions de Baixar al-Assad en què va afirmar que els morts no són civils sinó terroristes, i que els crims de guerra no són res més que propaganda rebel, remouen les entranyes de qualsevol. Perquè l’arrasada Alep ja no té solució, i ells mentrestant encara tenen les mentides.
