Publicitat
Publicitat

La política de l’assecament

Don Mariano està segur que si s’absté de regar-lo amb res que s’assembli a una negociació, el conflicte entre Catalunya i Espanya s’acabarà pansint fins a desactivar-se per si sol

Mariano Rajoy ho ha tornat a aconseguir. Davant d’un problema -com més gran i complex millor- aplica invariablement la seva política, que és deixar-lo penjat a la seva branca, fins que el problema s’asseca a la intempèrie d’un diàleg inexistent i acaba caient pel seu propi pes, en aplicació estricta de la llei de la gravetat. ETA va anunciar divendres el seu desarmament, cansada de la pura i pelada inanició política que, d’ençà del cessament de l’acció armada, ha rebut dels governs espanyols presidits per Rajoy. Desarmament per avorriment, en podríem dir. Després ja pot sortir el president del govern d’Espanya a proclamar que, davant de l’anunci, la seva postura i la del seu executiu “és exactament la mateixa de sempre”. I tant: no moure ni un dit i deixar que la putrefacció faci la seva feina.

Els amants del resultadisme diran que la postura de Rajoy no deu ser tan dolenta, perquè, efectivament, obté resultats: tan aviat se li desarma ETA, per exemple, com el principal partit de l’oposició, també podrit per una espera interminable i per la seva pròpia inèrcia interna, l’acaba fent president amb la seva abstenció. De fet, la política de l’assecament és també la que Don Mariano encara vol aplicar al procés català: està segur que si s’absté de regar-lo amb res que s’assembli a una negociació, el conflicte entre Catalunya i Espanya també s’acabarà pansint fins a desactivar-se per si sol, a canvi -si de cas i com a màxima concessió- del mer compliment dels compromisos que l’estat espanyol té pendents amb la Generalitat. Els gestos simbòlics de Rajoy no van més enllà d’enviar la vicepresidenta Soraya a assistir a alguns actes a Catalunya o de proposar la celebració d’algun consell de ministres a Barcelona, coses que, a banda de ridícules, són indicatives de les decimonòniques idees del president espanyol en matèria de relacions entre administracions: “ Oiga, que le envío a mi segunda”.

El problema és que aquesta manera de fer (i molt més quan s’instal·la en un govern) significa un estrepitós fracàs de la política, que, per ser digna d’aquest nom, exigeix la confrontació i el debat de les idees. Irònic com tantes vegades, l’atzar ha volgut que la insultant inhibició amb què el govern del PP ha reaccionat a la notícia del desarmament d’ETA (pròpia de règims aliens o refractaris a la democràcia) hagi coincidit amb la mort de Martin McGuinness, l’exlíder de l’IRA que va abraçar la política i la democràcia amb tot l’abast de la responsabilitat que comporten per assolir la pau a Irlanda del Nord. L’acostament entre McGuinness i el cap de l’unionisme Ian Paisley, ferotges i eterns adversaris que tanmateix van ser capaços de formar un govern plegats amb l’únic objectiu comú de la pau, és una lliçó que el món haurà de recordar sempre com un alt exemple. Però que no entra ni entrarà dins l’enteniment encarcarat i eixut dels que només saben governar invocant l’imperi de la llei, sempre que la llei la dictin i l’administrin ells mateixos.

Més continguts de