Publicitat
Publicitat

Una llentia amb un corc

L’existència mateixa de Mariano Rajoy, com a polític i possiblement com a persona, es basa en la mentida, l’engany, la traïció, el subterfugi i la negació de la realitat

Una formiga (mascle) que va per la selva, desesperada per aparellar-se, topa amb un elefant (també mascle) que bada aturat sota una palmera i pensa que se li ha presentat l’ocasió de desfogar-se. Dit i fet, la formiga s’enfila per la pota de l’elefant, fins que se situa a l’alçada de la cua (eufemisme), s’hi posa bé i comença la feina. A l’elefant, que no s’adona de res, de sobte li cau damunt el cap un coco de la palmera, i gemega: “Ai!” I la formiga, entusiasmada, li diu: “ Sufre, vida ” (en castellà a l’original).

Després que el vicesecretari de coordinació del PP, Fernández-Maillo, reduís el pacte anticorrupció que el seu partit va signar amb C’s com a condició per a la investidura de Rajoy a la mida d’unes llenties (per allò de “ lo tomas o lo dejas”), va sortir el portaveu de la formació taronja, Juan Carlos Girauta, a donar la seva visió sobre aquell àpat. Girauta, antany irascible tertulià, no ha perdut el costum de parlar com si renyés el món sencer, i va ser en aquest to que va presumir que C’s havia obligat el PP a empassar-se les llenties si us plau per força, com si es tractés d’un nen malcriat, i que ara l’acompanyava a fer el rotet: “Es tracta de saber si el senyor Rajoy és o no és de fiar. Aquesta és la qüestió”, va tronar, amb el posat solemne de qui formula un repte definitiu.

El sentit de l’humor que els falta als diputats de C’s al Parlament (recordem les preguntes que van estar a punt de presentar al Govern sobre un fals reggaeton independentista inventat per la revista Time Out) li vessa en canvi al portaveu Girauta, que a pesar d’aquest natural un pèl abrupte que dèiem demostra ser un bromista de primera categoria. Si Rajoy és o no és de fiar és una cosa que saben Jean-Claude Juncker i Angela Merkel, que saben tots i cadascun dels membres de l’oposició i del seu propi govern, que saben els independentistes, els unionistes i els federalistes, que saben els autònoms i els assalariats, els clients de Bankia i els familiars de les víctimes del Iak-42, que saben Correa i El Bigotes, que sabem vostè i jo i la fornera, i que deu saber fins i tot Donald Trump, que no ha fet cap cas de l’oferiment de Don Mariano per ser trepitjat cada vegada que un avió de la CIA carregat de presos polítics torni a solcar l’espai aeri espanyol en direcció a Guantánamo. A hores d’ara no deu quedar ningú que no sàpiga que l’existència mateixa de Mariano Rajoy, com a polític i possiblement com a persona, es basa en la mentida, l’engany, la traïció, el subterfugi i la negació de la realitat.

Ara fora bromes, a aquestes altures C’s ja no és res més que una anècdota de la política espanyola. Ha volgut mesurar les seves forces amb el PP i ha succeït el que era previsible: que el PP li ha passat pel damunt, amb el cinisme afegit de referir-se al partit d’Albert Rivera com a “soci prioritari”. El temps dels pactes de govern amb qui es posés davant ha passat, i ara ja només queda Juan Carlos Girauta intentant treure’n partit darrere d’un faristol.

Més continguts de