Publicitat
Publicitat

De Sevilla a Nicaragua

Permetin-me advertir-ho d'entrada: aquest article és un exercici de temeritat. Resulta temerari, en efecte, publicar una anàlisi al voltant del 38è congrés del PSOE el dia que aquest congrés es clausura, però havent-lo hagut d'escriure abans de saber el que el lector ara mateix ja sap: quin n'és el desenllaç i qui encarna el nou lideratge del socialisme espanyol. Renunciant, doncs, a qualsevol pronòstic sobre l'assemblea sevillana, intentaré reflexionar a l'entorn d'alguns aspectes del paisatge precongressual, principalment des d'una perspectiva catalana.

Vista de Catalunya estant, la pugna per la secretaria general del PSOE ha tingut dues característiques remarcables: s'ha lliurat en un terreny de joc decididament nacional-espanyol, i un dels dos contendents és militant del PSC. A la primera afirmació no li calen gaires proves. Després que Alfredo Pérez Rubalcaba posés com a lema tàcit de la seva candidatura la recuperació d'un discurs més uniforme i més unitari ("tenir la mateixa veu en totes les comunitats autònomes"), Carme Chacón només va matisar que "la mateixa veu, però respectant els accents de cada lloc". A partir d'aquí, la tesi que el PSOE de Zapatero havia errat "prioritzant i sobreexhibint el discurs territorial", que els "excessos de diferencialisme entre comunitats" i els flirtejos amb l'Estatut català li havien fet perdre molts vots, aquesta música, va esdevenir la sintonia del precongrés.

Dins d'aquest context, la catalana Carme Chacón era ben conscient que, per conquerir la secretaria general, hauria de donar moltes explicacions i fer molts gestos. I bé, les ha donades totes i els ha fet tots. Va començar formalitzant les seves aspiracions a Olula del Río, per tal d'aigualir una catalanitat que podia ser-li perjudicial. Va continuar excloent qualsevol membre del PSC del seu equip de campanya, per no desvetllar sospites. Després explicà en un diari andalús que havia "combatut amb dents i ungles la proposta de pacte fiscal per a Catalunya", i que així pensava seguir. Més tard va acceptar -sense cap reserva- els elogis de l'inefable Gregorio Peces-Barba, segons el qual la candidatura de Chacón "és positiva per integrar el PSC en un únic partit" i allunya "els temps de la independència i del grup parlamentari propi per al PSC". Posteriorment, ha consentit que els seus (en concret, Cristina Narbona) la presentessin com "l'única dirigent del PSC que va defensar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut" i l'única que no va assistir a la manifestació del 10 de juliol del 2010. Finalment, l'exministra de Defensa ha renegat de les aliances amb Esquerra Republicana establertes pels presidents Maragall i Montilla durant la dècada passada.

Estant així les coses, costa d'entendre el suport incondicional que la nova direcció del PSC ha donat a la candidata, i resulta francament il·lusòria la pretensió dels socialistes catalans d'augmentar la seva influència dins del PSOE gràcies a l'arribada de Chacón a la secretaria general. De moment, la renda que els càrrecs del carrer Nicaragua han tret de la seva rotunda aposta per qui havia estat la nena de Zapatero es pot resumir en els següents titulars, que copio de diversos diaris de les últimes setmanes: "Els socialistes catalans opten per un paper discret per no perjudicar Chacón", "El rebuig de Chacón al pacte fiscal torba la tàctica del PSC", "El PSC defuig les esmenes més catalanistes per no perjudicar Chacón", "El PSC aigualeix el seu federalisme per Chacón"...

Temps i ocasions hi haurà -sobretot si, en el moment que vostès llegeixin aquestes línies, la d'Esplugues ja és la successora de Pablo Iglesias, de Julián Besteiro, de Francisco Largo Caballero, d'Indalecio Prieto, de Rodolfo Llopis, de Felipe González, etcètera- de valorar fins a quin punt Carme Chacón posseeix el lideratge social i ideològic, la capacitat innovadora i revulsiva que el PSOE necessita per sortir de la seva pitjor crisi des del congrés de Suresnes o bé, al contrari, estem davant d'una reedició femenina del zapaterisme: superficialitat, màrqueting, poques idees, molts eslògans i somriures a dojo.

En qualsevol cas, i encara que Carme Chacón resultés ser la Margaret Thatcher del socialisme espanyol, això no faria sinó accentuar les contradiccions entre la seva agenda política i la d'un PSC que vulgui reforçar la pròpia identitat i no perdre el sector catalanista. Com va dir lúcidament algú fa setmanes pels passadissos de Nicaragua, "contra Rubalcaba viuríem millor". En efecte: l'arribada de Chacón al despatx principal del carrer de Ferraz -que, a hores d'ara, potser ja és un fet- seria una excel·lent notícia per a la federació catalana del PSOE, però pèssima per a un PSC sobirà.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT