S’ha pres un merescut descans en companyia de la seva família
“I què, a punt per a les vacances?”, pregunta el perruquer. I la clienta, que ja s’està posant la bata negra (amb el sentiment de culpa que sempre té a la perruqueria), somriu i sense vocalitzar gaire (un efecte secundari de la culpabilitat) fa: “D’aquí una setmaneta”. Però llavors, avergonyida pel diminutiu, ràpidament pregunta també: “I tu?” A la perruqueria, la convenció és que la protagonista de la conversa és la clienta; el perruquer s’interessa i la clienta respon. Però aquesta clienta per evitar haver de parlar d’ella (això també la fa sentir culpable) sempre pregunta. Hi va cada mes quan li creixen les arrels, però no demana mai -com veu que fan altres dones- que l’atengui sempre la mateixa persona, perquè això també la faria sentir culpable (pels rebutjats), de manera que enraona de futilitats amb qui li destinen.
“No, jo no en faig”, contesta el perruquer. “No? No tanqueu ni un dia?”, s’estranya ella. “Sí, però jo no en puc fer. El meu marit es va quedar a l’atur i ara entre el pis i tots els gastos...” Mentre enraona, li pinça un manyoc de cabells i hi passa el pinzell, xopat de tint. “Ai, quins cabells més rebels...!”, exclama com si parlés d’uns nens entremaliats. “Sí, i em creixen tant...!”, fa ella amb el mateix to. Però de seguida torna a la qüestió d’abans. “¿I no et canses molt de no fer vacances?” L’home, amb un cotonet, li frega una taca marró del front. “Ja m’hi he acostumat”, contesta. “Ara, a l’estiu, quan veus que tothom fa plans sí que... Però de seguida em passa. Ja fa sis anys que no paro. Ell és autònom. I els autònoms si perden la feina... Lo pitjor és el mal humor que li ha quedat. Vols una revista?”
La clienta fa que sí. I ell, de seguida, n’hi allarga una. Durant un instant, tots dos s’encanten mirant la Sarah Jessica Parker a la portada. “Doncs res, mitja horeta i passarem a rentar”, diu ell al final.
