Publicitat
Publicitat

A Síria, la solució no és una intervenció

De tots els trastorns que agiten el Pròxim Orient, la crisi siriana és sens dubte el més preocupant. S'hi barregen interessos decisius, ambicions ingènues i ingerències potencialment explosives. A la revolta popular s'hi afegeix una pressió internacional creixent que persegueix els objectius no confessats de contenir l'Iran i debilitar Hezbol·lah; la seguretat d'Israel n'és el rerefons inevitable. Sota la tapadora d'un argumentari humanitari que fa témer que Occident torni a involucrar-se en una guerra no declarada, els fets avancen cap a un conflicte regional. Una guerra que per a Occident seria molt més complexa que la de Líbia.

El cas sirià planteja un dilema dolorós. El règim ha recorregut a formes de violència cada vegada més extremes i n'ha tingut prou amb l'emergència de grups armats per posar al mateix sac manifestants i terroristes. Responsable d'exacerbar les tensions confessionals en una societat plural i fràgil, té una gran responsabilitat en l'inici de certes dinàmiques de guerra civil. Algunes promeses reformistes, significatives sobre el paper, van perdre tota substància a mesura que el règim s'entregava a una lògica nihilista: "Si caiem arrossegarem amb nosaltres el país i la regió". La pervivència del règim es tradueix en l'erosió d'unes institucions estàtiques, l'aparició d'una cultura miliciana, la destrucció de l'economia, l'expansió de la criminalitat i, evidentment, l'augment de les víctimes. Atès que el règim no proposa cap sortida, les crides a una intervenció estrangera s'han convertit en un leitmotiv dels manifestants.

El consell nacional sirià, una coalició de forces opositores, ha multiplicat els esforços de pressió a favor de la intervenció, i ha arribat a prometre que si demà arribés al poder, adoptaria una postura favorable als interessos d'aquells que li donen suport al món àrab i a Occident. I aquesta idea fa camí. A França, Alain Juppé ha parlat d'uns corredors humanitaris que necessitarien, però, una protecció militar. Turquia ofereix refugi a soldats sirians dissidents que reivindiquen atacs en territori sirià, i preveu preparar zones tampó per acollir possibles onades de refugiats. I per primera vegada es deixa veure la petja financera de Qatar al Líban nord, una zona porosa on es poden fer tota mena d'intercanvis amb Síria, incloent-hi el tràfic d'armes.

De moment no es poden confirmar els rumors sobre la participació de serveis d'intel·ligència estrangers (per exemple els de França) en suport dels grups armats que proliferen sobre el terreny, i les perspectives d'una operació similar a la de Líbia semblen remotes. Però la regionalització del conflicte podria obrir la porta a una creixent implicació de l'Iran i de Hezbol·lah.

De fet, totes les parts implicades es neguen a acceptar la vinculació entre la crisi interior i el conflicte estratègic. El règim, els seus simpatitzants i els seus aliats no volen veure res més que un complot internacional, cosa que els autoritzaria a tractar els manifestants amb la brutalitat i el menyspreu que es dedica a l'enemic. Aquesta actitud els fa vulnerables, perquè els distancia cada vegada més dels sirians i ofereix totes les justificacions perquè els seus adversaris aprofitin l'ocasió. Els detractors del règim, en canvi, voldrien reduir el conflicte a la seva dimensió interna. L'oposició a l'exili, Turquia, la Lliga Àrab i Occident volen fer creure que la comunitat internacional només auxiliaria els manifestants, i que no s'aprofitaria de la causa dels protestants per promoure les pròpies.

En aquest sentit, hi ha prou fets que il·lustren fins a quin punt els càlculs estratègics suplanten la defensa dels principis: parlem de la complaença mostrada davant la repressió a Bahrain, de la recerca obstinada d'una solució negociada al Iemen o del silenci sobre l'Aràbia Saudita. Atès que la brutalitat del règim sirià el converteix en un cas singular, encara resulta més lamentable que la resposta internacional a aquest repte moral estigui minada per contradiccions: la intervenció estrangera, que en principi busca posar fi als perjudicis que s'estan originant sobre el terreny, corre el perill de regionalitzar el conflicte i d'aquesta manera generar encara més danys.

En el context d'aquestes relacions de força, les pressions polítiques constitueixen un tipus d'acció legítima. Les sancion s són més ambigües, perquè augmentar-les accentuaria l'enfonsament de l'economia siriana, cosa que podria donar lloc a una crisi humanitària. I, finalment, cal refusar qualsevol estratègia de subversió que passi pel suport actiu dels grups armats sobre el terreny, sense parlar d'una intervenció militar directa.

Una resolució de l'ONU que exclogui qualsevol opció militar, que faci una crida a totes les parts per fer un alto el foc i que estipuli el desplegament d'observadors àrabs, occidentals, russos i xinesos podria ser la millor manera d'obtenir un consens internacional -al qual el règim seria sensible- i d'afavorir la protecció dels civils sobre el terreny. És el moment de delimitar el focus de la crisi, i no pas de precipitar la seva extensió.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT