Publicitat
Publicitat

Tisores espanyoles

AAlbània, la meva terra d'origen, hi havia un tipus de manilles anomenades manilles espanyoles . En pressionar-les amb els dits únicament es podien tancar, i no podien obrir-se per tornar a la posició anterior; per tant, cada cop estrenyien més els canells. Vivint aquí he après que també hi ha tisores espanyoles . Funcionen de manera similar sobre els seus objectius respectius en el cos social: serveis públics i drets laborals. Estrenyen i tallen una vegada i una altra.

A l'hora d'anunciar aquesta tisorada contínua, Mariano Rajoy mira de passar pel pare que no pot donar tot el que voldria als seus fills. En clau psicoanalítica, l'associació entre pare i retallades condueix a la imatge del pare castrador. Però no és el cas. La distància que separa aquesta classe política de la ciutadania sembla tan telescòpica que fa impertinent qualsevol símil amb una imatge que remeti a la família.

El govern anterior, aïllat dins la bombolla d'autocomplaença del seu president, havia perdut el sentit de la realitat. El govern actual, fent cara de realista, parla del malbaratament dels seus predecessors. Però, ¿en què consisteix tal malbaratament? ¿En els milions de diner públic atorgats a alguns banquers? ¿O en la salut de les persones i en l'educació, és a dir, en el futur de la societat? Segons diu un dels guardaespatlles intel·lectuals de la política de la tisorada, hem tingut piscines gratis i camps de golf gratis. No sé en quin barri popular li va arribar aquesta visió paradisíaca, però allà on les tisores espanyoles estan retallant més despesa és en els serveis bàsics. I en termes de despesa social Espanya mai ha brillat entre les estrelles de la UE.

Però encara és més obscè que es digui que hem viscut molt per sobre de les nostres possibilitats. O sigui, que una persona que ha treballat tota la seva vida no pot tenir ni vivenda pròpia. O que una persona necessitada d'una intervenció quirúrgica no pot continuar vivint perquè falten quiròfans. Resulta molt obscè que aquest discurs de viure "per sobre de les nostres possibilitats" el tinguin persones que no només no tenen problemes existencials d'aquesta mena sinó que, d'una manera o una altra, estan traient partit de la crisi i es proposen treure'n més encara, políticament o econòmicament, gràcies al deteriorament dels altres. I al malestar social per totes aquestes privacions Rajoy hi respon amb un " No será tan fácil ".

L'argument suposadament sòlid en mans dels paladins de la tisorada és el dels números: la matemàtica. Tinc la impressió que en lloc de la vida de les persones reals, en lloc de preguntar-se com poden viure amb el poc que els queda, només veuen uns quants números. Mentrestant, tenint en compte el que opinen economistes com Krugman i Stiglitz, sembla que no estem en el terreny purament científic. Més aviat és una qüestió de valors. No és que no hi hagi diners: en tenen, i de sobres, els que retreuen a la gent haver viscut per sobre de les seves possibilitats. La idea d'una repartició equitativa de la càrrega dels impostos no és cap utopia. I tindria la conseqüència que la ciutadania estaria més disposada a fer sacrificis -cadascun en la mesura que pogués-. Només fa falta voluntat política i, evidentment, empatia.

Les tisores espanyoles són catalanes per extensió, o al revés, perquè aquestes polítiques van començar aquí a Catalunya. O potser no es tracta de tisores, sinó de l'espasa que el president Artur branda -com el seu homònim de Camelot l'espasa màgica- cada vegada que guanya les eleccions, congeniant amb la força espanyolista per excel·lència. Però si es tracta d'una espasa, llavors el govern espanyol branda dues espases que formen una gran tisora: d'una banda, els pressupostos de l'Estat i, de l'altra, les retallades a les comunitats autònomes.

Que Don Mariano s'autoretrati com a pare dels necessitats és un símil que resulta fins i tot inquietant, ja que als ciutadans corrents ens situaria com a menors d'edat, com la famosa nena d'un altre discurs seu. Però la imatge invoca, com a complement, la metàfora d'Edgar Morin sobre el Maig del 68: un atac al pare simbòlic. Els motius per a estudiants i treballadors, aquí i ara, són molt més tangibles que els d'aquella primavera parisenca. El que impedeix una tal primavera és que vivim en una societat envellida, no només en el sentit literal i no només en aquest país: aquesta crisi global és també una crisi de les idees.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT