Publicitat
Publicitat

La UPEC i les cruïlles de l'esquerra catalana

La crisi cada vegada és més greu. La gestió que se'n fa és pèssima i les conseqüències que té, socials i democràtiques, són bestials. La conseqüència és que l'esquerra està en una cruïlla, i precisament, posarem tres exemples de moments en què els tres partits d'esquerres a Catalunya van passar per una cruïlla.

N'hi va haver una a l'inici de la democràcia. El PSUC va passar d'aconseguir 507.000 vots en les primeres eleccions al Parlament l'any 1980 a només 158.000 en les eleccions generals de l'any 1982. En només dos anys els dirigents del PSUC van perdre 350.000 votants. ERC va aconseguir 638.000 vots l'any 2004 al Congrés de Madrid i quatre anys més tard en va rebre 298.000. N'havia perdut 340.000. El PSC l'any 2008 va treure 1.689.000 vots; l'any 2011 en va aconseguir 922.000. En quatre anys va perdre 700.000 vots.

És a dir: en qüestió de poc temps, l'any 1982 el PSUC perd 350.000 votants, l'any 2008 ERC en perd 340.000 i l'any 2011 el PSC en perd 700.000.

Són moltes les raons de les tres estavellades i necessitaríem tots els diaris d'un any per explicar-ho.

Avui, les grans conseqüències socials de la crisi, que afecten fonamentalment les classes treballadores, no troben respostes en els partits d'esquerres. Els votants de l'esquerra restem perplexos. L'esquerra no està davant d'una gran derrota electoral, està davant d'una gran derrota ideològica. L'hegemonia de les idees ultraliberals i reaccionàries és absoluta. Les idees progressistes, a més, estan sent foragitades de la universitat, de les empreses editores, dels mitjans de comunicació i de qualsevol cosa que s'assembli a l'espai públic. Cal, doncs, situar la batalla ideològica com a primera trinxera del combat. La dreta s'ha tornat ideològica mentre l'esquerra s'ha aferrat al pragmatisme i la gestió per derivar cap al naufragi, però hi ha alternatives.

En primer lloc cal constatar que, tot i existir una majoria de catalans que sempre que poden s'expressen en clau d'esquerres, avui no troben una articulació política adequada.

Una segona idea seria proposar debats públics de totes les forces d'esquerres centrats en aquesta patent realitat de retallades que afecten a tot. Haurien de ser-hi convidats sectors universitaris, entitats i totes les persones interessades en la comunitat. Cal refer un camí partint segurament del 1917.

Tercer, caldria començar a pensar en un possible horitzó comú de l'esquerra en la línia de la síntesi que es va fer quan es va crear l'Assemblea de Catalunya: llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia. La defensa de l'estat del benestar podria ser un bon objectiu. Cal una nova síntesi comuna a partir de la defensa dels serveis públics: educació, salut, pensions, dependència, universitat, etc.

En quart lloc, s'imposa una reflexió específica sobre l'atzucac en la reconstrucció nacional i els perills evidents de viure'n un retrocés. El federalisme entra en crisi amb la sentència del Tribunal Constitucional, i l'independentisme, tot i créixer, tampoc no té un full de ruta. No podem deixar que la dreta creï el frame i l'estratègia a seguir i que ens barri el camí a la plenitud nacional.

En sisè lloc, cal pensar en formes organitzatives flexibles que permetin més implicació de la ciutadania amb l'aposta general de les esquerres, de manera que la indignació es transformi en accions polítiques en positiu. Necessitem un sistema organitzatiu gran i complex. Com escrivia Gramsci i ens recordava Barnasants a l'estiu: les idees no viuen sense organització.

En setè lloc falta un lideratge nacional i social que, més enllà dels partits, sigui capaç d'aglutinar esforços, tenir un programa, il·lusionar el poble i rearmar-nos ideològicament. Ada Colau va dir fa uns dies que els lideratges nous sorgiran en funció de fins a quin punt els líders demostrin que estan disposats a jugar-se-la. Caldrà intel·ligència, molt intel·ligència, com deia Carles Cardó, però també molt caràcter, com deia Batista i Roca.

Calen valors i actituds derivats d'una ètica civil republicana, que traslladin a aquesta difícil conjuntura el llegat del pare de totes les esquerres, Francesc Pi i Margall -sense oblidar Narcís Roca Farreras, un dels seus deixebles més actuals.

Avui a la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya (UPEC) iniciem les nostres vuitenes i, segurament, últimes jornades. A partir d'ara ens convertirem en un club d'opinió. Si la il·lusió per les polítiques d'esquerres reneix, el primer símptoma serà que s'anunciaran les novenes jornades de la UPEC.

Les polítiques d'esquerres necessitaran les mil flors de les mil UPEC que caldrà fer.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT