03/02/2017

4/02: Diàleg i divorci

1 min

QUAN EN UNA PARELLA un dels dos decideix separar-se, és probable que generi per al futur unes altes expectatives, de vegades fantasioses o exagerades o que no tenen un fonament més sòlid que la pròpia esperança. D’això alguns en diuen postveritats. Però la decisió de separar-se no ve tant del pes d’aquestes expectatives com d’un diagnòstic negatiu del present: la gent sol tenir raons sòlides a partir de com li van realment les coses. Sovint, el que no vol separar-se, quan coneix la decisió de l’altre, adolorit i enrabiat, li diu que no hi haurà separació de cap manera, que el matrimoni és indissoluble, que no té cap raó per marxar. I sovint també li fa teòriques profecies sobre el futur -no arribaràs a fi de mes, no te’n sortiràs, vagaràs per l’espai sideral- que de fet no són profecies sinó amenaces: si vols marxar, miraré de fer-te la vida impossible. De vegades aquestes amenaces s’acaben complint; d’altres, no. En els països on el divorci no està prohibit (normalment per raons religioses o metafísiques), l’última paraula l’acaba tenint un jutge, que no és cap dels dos membres de la parella. I els divorcis que acaben anant millor per a les dues parts són aquells als quals s’arriba, no sense dolor, amb un pacte entre les parts.

stats