2/02: El poder i l’escàndol

UNA DE LES FUNCIONS del poder és dir-nos de què ens hem d’escandalitzar i de què no (o no gaire). Si hi hagués un sismògraf de l’escàndol públic i l’apliquéssim a tot l’Estat, inclosa la part que correspon a Catalunya, veuríem que ha estat oficialment molt més escandalosa una declaració de Santi Vidal que un enregistrament al ministre de l’Interior; més escandalosos uns fanalets a la Cavalcada de Reis de Vic que unes banderes amb l’àliga en una manifestació d’ultradreta; més el que costen les delegacions catalanes a l’exterior que el que costa una catifa d’una ambaixada d’Espanya; més una tertúlia a TV3 amb molts independentistes que totes les tertúlies a TVE sense cap independentista. Potser perquè un dels atributs centrals del poder és proclamar què és normal i què és excepcional, rar, pecaminós o excèntric. Tots els fets que sortien en aquesta llisteta comparativa d’estar per casa són opinables i per tant criticables. Però la distribució de les crítiques entre tots ells ha estat força desproporcionada, perquè hi ha algunes d’aquestes coses que són percebudes com a normals i d’altres com a escandaloses. I la capacitat d’escandalitzar-se (i fer-ho saber) del poder espanyol és avui encara molt més gran que la del poder català.