18/11: Que gran que és Ramon Casas!

QUAN JO ERA JOVE en segons quins cercles estava molt mal vist dir que t’agradava la pintura de Ramon Casas. En algun cas, perquè en temps de l’art conceptual, la pintura en ella mateixa es considerava obsoleta, superada. En altres, perquè la de Casas en concret es veia com a decorativa, ornamental, feta per als salons de la burgesia o per als cartells de les seves empreses. En molts, perquè Casas, de casa bona, ric, prolífic, bon vivant, cotitzat pels seus retrats, era vist com un pintor burgès: hi havia qui et deia que, dins de l’època, el bo era Nonell, que pintava gitanes, i no Casas, que pintava burgeses. Es venia a dir que Casas era un pintor estèticament i socialment de dretes, que era el pitjor que et podien dir. No servia de gaire ensenyar La càrrega o Garrot vil, algunes de les aproximacions més punyents a la tensió social de la seva època. Per fortuna, l’obra formidable de Casas s’ha imposat a aquells detractors ideològics. Anava a dir que ha vençut les lectures maniquees, de manual barat, segons les quals la bondat d’una obra d’art té a veure només amb la bondat de la causa a la qual serveix. Però d’això no n’estic segur. Potser és que, derrotades per Casas, aquestes lectures s’han hagut de buscar altres víctimes.