'We don't need no education'

THE NEW YORK TIMESL'esperança és l'última cosa que es perd. Durant unes hores vaig estar disposat a aplaudir Mitt Romney per la seva sinceritat sobre el que en realitat vol dir quan afirma que cal aprimar l'estat.

Però no patiu. Aviat el candidat va recuperar la seva conducta habitual: va negar que hagués dit el que havia dit, al·legant una pila d'excuses contradictòries. Però parlem ara del que va dir en aquell moment de sinceritat i del que revelen les seves paraules.

En les declaracions que posteriorment va voler desmentir ridiculitzava el president Barack Obama: "Diu que necessitem més bombers, més policies i més mestres". I aleshores va afegir: "És hora de reduir l'administració i ajudar el poble nord-americà".

Ja veieu ara per què jo estava disposat a aplaudir la seva sinceritat. Per una vegada, reconeixia el que ell i els seus aliats volen dir quan parlen de l'aprimament de l'estat. Als conservadors els encanta fer veure que a l'administració hi ha un enorme exèrcit de buròcrates que fan vés a saber què; en realitat, la majoria de funcionaris es dediquen a l'educació (mestres) o presten serveis públics de protecció social i seguretat (policies i bombers).

Així doncs, ¿l'acomiadament de mestres, policies i bombers ajudaria els nord-americans? Bé, es veu que alguns republicans subscriuen la lletra d'aquella famosa cançó de Pink Floyd que diu We don't need no education : prefereixen que els nord-americans tinguin menys serveis educatius. ¿Recordeu que Rick Santorum va descriure les universitats com a "fàbriques d'adoctrinament"? De tota manera, el Partit Republicà s'estima més no parlar gaire de la reducció dels serveis educatius i, encara menys, de l'empitjorament dels serveis de protecció social.

Però ara la pregunta més pertinent és si la reducció de llocs de treball del sector públic que Romney aplaudeix és bona o dolenta per a l'economia. I ara tenim un munt de dades que ens ajudaran a respondre a aquesta pregunta.

En primer lloc, tenim la nostra pròpia experiència. Els conservadors ens volen fer creure que els decebedors resultats econòmics que tenim són conseqüència d'una despesa pública excessiva, que frena la creació de llocs de treball al sector privat. Però la realitat és que el creixement de l'ocupació al sector privat s'ha mantingut més o menys al mateix nivell que en les recuperacions de les dues últimes recessions; la gran diferència aquesta vegada és la baixada sense precedents dels llocs de treball del sector públic, que té ara aproximadament 1.400.000 llocs de treball menys dels que tindria si hagués crescut tant com durant la presidència de George W. Bush.

I, si ara disposéssim d'aquests llocs de treball, la taxa d'atur seria molt més baixa: al voltant d'un 7,3% en lloc del 8,2%. Fa tota la impressió que retallar la despesa pública en una economia profundament deprimida perjudica el poble nord-americà en comptes d'ajudar-lo.

La prova definitiva pel que fa a les retallades de la despesa pública, però, prové d'Europa. Fixem-nos en el cas d'Irlanda, que des del 2008 ha suprimit 28.000 llocs de treball del sector públic; l'equivalent, en proporció, a l'acomiadament d'1.900.000 treballadors al nostre país. Aquestes retallades van ser acollides amb entusiasme pels conservadors, que van pronosticar uns resultats magnífics. "L'economia irlandesa presenta indicis encoratjadors de recuperació", va declarar Alan Reynolds, del Cato Institute, el juny del 2010.

Però la recuperació no va arribar mai. La desocupació a Irlanda supera el 14%. L'experiència d'aquest país demostra que l'austeritat en el context d'una economia deprimida és un error terrible que cal evitar, si és possible.

I la qüestió és que als EUA és possible evitar aquest error. Es pot adduir que països com Irlanda han tingut i tenen unes opcions polítiques molt limitades. Però els Estats Units -on, a diferència d'Europa, hi ha un govern federal- poden posar fi a la pèrdua de llocs de treball que està asfixiant la recuperació: els bancs de la Reserva Federal, que poden demanar préstecs a uns interessos històricament baixos, podrien ajudar l'estat i els governs locals a trampejar la situació. Això, en essència, és el que el president proposava i el que Romney va ridiculitzar.

Així doncs, l'exgovernador de Massachusetts va dir la veritat per primera vegada: en oposar-se a l'ajuda a l'estat i a uns governs locals aclaparats per les dificultats, el que fa, en efecte, és demanar més acomiadaments de mestres, policies i bombers.

En el fons, és una mica paradoxal: als republicans els encanta atacar Europa, però en realitat són ells els que volen que emulem l'austeritat a l'estil europeu i caiguem en una depressió a l'estil europeu.

I això no és una deducció meva. La setmana passada, R. Glenn Hubbard, de la Universitat de Colúmbia i un dels principals assessors de Romney, va publicar un article en un diari alemany en què instava els alemanys a no fer cas dels consells d'Obama i a seguir imposant la seva política inflexible. Hubbard minava així, deliberadament, la política exterior del president. I, més important, donava suport a una política que s'està ensorrant mentre llegiu aquest article.

De fet, gairebé tothom que està al corrent de la situació s'adona ara que l'obsessió d'Alemanya amb l'austeritat ha portat Europa al caire de l'abisme; bé, gairebé tothom, llevat dels alemanys i, pel que es veu, l'equip econòmic de Romney.

No cal dir que les coses no pinten bé si Romney guanya al novembre. Però tot indica que el seu concepte de política intel·ligent és doblar l'aposta per les mateixes retallades de despesa pública que han dificultat la recuperació al nostre país i que han sumit Europa en una vertiginosa crisi econòmica i política.