27/04/2017

Et guardaré el secret / A bona hora, Soraya

3 min

Et guardaré el secret

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A la vida ens passen coses que, de vegades, no ens atrevim a subratllar. De cop i volta, però, llegim un llibre -o veiem una pel·lícula- i trobem tres frases o una escena que parla de nosaltres, que ens arrossega, de nou, a aquell moment que havia quedat aparcat en alguna part ignota de la nostra ment. De cop, un sol paràgraf que ens colpeix o tota una història que ens atrapa ens ajuda a reviure el nostre moment, a posar-hi nom, a entendre’n la dimensió real, a donar valor a aquell fet que ens va succeir i al qual abans, pel que fos, no n’hi havíem sabut donar. O, senzillament, no n’érem conscients. És el retorn. Quan la literatura ens el provoca és quan un llibre esdevé màgic. Llegir no només ens permet descobrir noves vides sinó que, a vegades, ens ajuda a donar sentit a la nostra. Aquesta és la gràcia. L’autèntica autoajuda és la novel·la que et retorna, que ordena, que posa a lloc les emocions, que et fa entendre aquell sentiment amagat perquè t’interroga sobre una experiència concreta. “Els llibres són contrasenyes”, deia James Salter en unes conferències que ara ha traduït, magníficament, Albert Torrescasana a L’art de la ficció. Un dia, posem que sigui per Sant Jordi, el lector es troba davant de l’autor durant un minut. Mentre amb el llibre obert espera una dedicatòria que estigui a l’altura de les expectatives, li explica un tros de la seva vida. Una mare que pateix perquè els seus dos fills, bessons, s’han enamorat de la mateixa amiga. Un home casat que m’explica que li vol regalar el llibre a la seva amant, també casada. Una mestra que, amb la mirada de la il·lusió, em revela una infidelitat de més de trenta anys, viscuda encara amb la passió del primer dia. Et guardaré el secret, penso d’entrada. Ves, però, que no t’ho trobis en una novel·la.

A bona hora, Soraya

Sant Jordi permet, des de la cadira de plàstic dels autors, dos privilegis desacostumats: mirar els ulls dels lectors i compartir taula de signatures amb algun escriptor que admires. Diumenge passat, durant dues hores, vaig tenir la sort de seure al costat de Donna Leon, l’escriptora nord-americana que fa anys i panys que viu a Venècia en un anonimat relatiu. No deixa que les novel·les del seu comissari Brunetti es tradueixin a l’italià perquè creu, beneïda ingenuïtat, que els seus veïns venecians no sabran qui és aquesta dona de 74 anys amb 25 bestsellers de trama negra al seu compte corrent. A mitja tarda, fascinada per l’espectacle de la riuada de gent i per aquest llegir i estimar tan singular de Sant Jordi que ja coneixia d’altres abrils, l’escriptora de Nova Jersey li va fer una confessió al seu editor: “Encara que no tingués llibre, vindria cada any per veure-ho, voldria viure sempre una festa així”. No cal que demanem a la Unesco que ens declari Patrimoni Immaterial de la Humanitat. De fet, ja en som. No ens calen títols ni certificats per estar orgullosos d’una diada que, ni copiant-la, enlloc no els sortiria igual. No cal que vinguin polítics d’Espanya per fer-nos ara, a cuitacorrents, el boca a boca institucional, com si les fites les haguéssim d’aconseguir gràcies a ells. A bona hora, Soraya. La ministra, sense la vicepresidència, vol mostrar una cara més amable. Esclar que venir al Godó a fer la gara-gara a Rafa Nadal o sumar-se a l’onada a favor de Sant Jordi no fa cap mal, però ja no enganya a ningú. El drac fa temps que és mort. Per més que el vulguin ressuscitar, el desfibril·lador del govern del Partit Popular fa massa anys que es va quedar sense bateria i, quan l’havien de posar a carregar, no van voler trobar l’endoll.

stats