Publicitat
Publicitat

República? Segurament, però no aquella

El triomf de la República hauria comportat, també, una dictadura. No ens enganyem, aquella Espanya, aquella Catalunya, només donaven per a dictadures

No crec que la forma d’estat d’un determinat país constitueixi un fet determinant. Mentre sigui una democràcia parlamentària amb llibertat total de premsa i on, mitjançant els vots, es pugui fer fora els que manen per posar-ne uns altres, la resta ve a ser la cirereta del pastís. És indubtable que posseeix més legitimitat democràtica un cap d’estat elegit que no pas un monarca. Com també és cert que la monarquia -en no dependre del joc polític a curt termini- ofereix una certa estabilitat i perspectiva. Prefereixo la forma d’estat monàrquic de Dinamarca al republicanisme de Mèxic. Prefereixo el republicanisme d’Alemanya a la monarquia espanyola. De fet, l’èxit està més lligat a la maduresa de la societat que no pas a la forma d’estat.

Una forma que, pel que fa a Espanya, va ser, sens dubte, referendada. Només el País Basc va votar en contra de la Constitució. Catalunya, en votar-hi afirmativament de manera massiva, va optar per moltes coses; entre d’altres, per tenir rei. De poc o de res val ara acusar Suárez de censurar un possible referèndum per triar entre república o monarquia que hauria creat una desestabilització certa que mai sabrem com hauria pogut acabar. A més, la realitat és que al provincià poble català, ens agradi o ens pesi, li queia la bava -una bava que li queia fins fa quatre dies- amb la flamant casa reial.

Devia ser a finals dels seixanta que el senyor Carlos Rojas va publicar el llibre Por qué perdimos la guerra. Era el primer cop que el bàndol republicà explicava la seva visió de la Guerra Civil. Havien calgut trenta anys. Recordo que el meu pare li va regalar aquest llibre al meu oncle exiliat (antic tinent de l’exèrcit republicà i deportat a Mauthausen durant cinc anys). El meu oncle -que, pel que havia viscut, no estava per romanços- en llegir el títol va expressar: “Perquè allò era una merda i nosaltres uns imbècils!” Encara que la frase pugui semblar un exabrupte, és un resum extremament condensat, però probablement cert, del que allò va significar.

El fet que en Franco no tingués raó i fos un colpista nat que va implantar una repressió llarga i dura no implica que els de l’altre bàndol fossin bons

No existeix una definició curta i universal per descriure el que és una guerra civil. Posats a dir, jo la descriuria com el fracàs col·lectiu més gran que pot patir una societat. Una guerra civil és un fracàs de tot i de tothom. Dels d’un bàndol i dels de l’altre. Recordo, en aquest sentit, les memòries del senyor Ibáñez Escofet, en què explica que, tot i que havien passat anys des de la fi de la Guerra Civil, ell encara es negava a donar la mà a tothom que tenia una determinada edat. Malgrat ser un antifranquista evident, detestava la generació dels dos bàndols que havia fet possible la Guerra Civil. Aquella que havia malmès -per exterminació o per exili- una generació completa. La més vibrant.

És cert que aquella guerra la va desencadenar el cop d’estat de Franco. És cert que el govern de la República era legítim. Com no és menys cert que allò, tot plegat, era, com deia el meu oncle, “una merda”. El fet que en Franco no tingués raó i fos un colpista nat que va implantar una repressió llarga i dura no implica que els de l’altre bàndol fossin bons. Eren els legítims, que no és poca cosa, però l’Espanya de l’època, la Catalunya d’aquell període, va ser un desastre. Era una societat absolutament desenquadernada, sense classes mitjanes, inculta, analfabeta, amb tendència a la salvatgeria... No era res de nou. Catalunya venia d’un segle XIX ple de barbàrie. Barcelona portava patint el pistolerisme i les bombes des d’inicis de segle. Els assassinats discrecionals comesos pels dits revolucionaris -grups que ni la Generalitat ni el govern de la República van poder controlar- no són una invenció. I si bé és difícil i ridícul predir el que hauria pogut passar -el que, finalment, no va tenir lloc-, no sembla eixelebrat assegurar que el triomf de la República hauria comportat, també, una dictadura. Comunista en aquest cas, i no pas millor que la de Franco. No ens enganyem, aquella Espanya, aquella Catalunya, només donaven per a dictadures.

Per això sorprèn que, darrerament, determinats moviments ideològics -premsa inclosa- pretenguin presentar la Segona República Espanyola com un règim idíl·lic. No ho va ser per al catalanisme -mirin com va acabar la pretesa República Catalana d’en Macià-, i encara menys va ser un paradís social. Va ser un fracàs col·lectiu en tota regla. Que ara l’independentisme català entrevegi un estat en forma de república sembla correcte. Però que ens deixem enlluernar per uns quants fanàtics que, per motius purament ideològics, pretenen modificar la història exaltant un desastre tan enorme com va ser la darrera república resulta grotesc. I, probablement, un insult a molta gent.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT